dilluns, 23 de març de 2015

Fe d'errades

En el programa de la PRIMAVERA CULTURAL 2015,  passat per les cases de Tous, posa que sant Jordi és dimecres 23 d'abril i ha de posar DIJOUS 23 D'ABRIL.

Disculpeu l'error.

Amics de Tous

dimecres, 18 de març de 2015

DONES DE PAGÈS



        (A pocs dies del dia mundial de la Dona, aquestes lletre li fan homanatge) de Tous Memoria PRopera de Elisa Vidal Mas.

 De ben segur que hi ha moltes maneres de viure la vida en el camp, tantes com persones i climes. Secà o regadiu no es el mateix, amb tot i del que no tinc cap dubte es que també i han molts punts de connexió.
        La feina de les dones a pagès per exemple, començava cada dia d’hora, molt, molt d’hora. Amb l´aurora tothom anava a la tasca, fen un queixaló. Avançat el dia esmorzarien arengada i seva fregida, amb olives negres i un tomàquet amanit. A l’estiu, suca que suca pa; a l´hivern, amb un tros de ceba a la mà es menjava la verdura que havia sobrat del sopà de la vigília, ben fregida amb un tall de cansalada. Aquesta acostumava a ser la menja més habitual.
        Era normal que la mare o l´avia anessin davant dels altres, encenen el foc i preparan-t´ho tot a la casa.
        Quan els homes marxaven, abans no és llevessin els nens, les dones anaven a arreglar les bèsties: l’una els porcs; l’altra les oques, ànecs, gallines, els conills... Això si eres dues, sinó tot requeia en una de sola. Les bèsties eren essencials en l’economia de pagès. Els porcs, assegurava menjar al rebost durant tot l’any. Les gallines, no cal dir, equivalien a tenir ous, pollastres i polles joves. Els conills eren la menja dels diumenges. Els pollastres, els conills i els ous que sobraven, les dones se’ls venien. Aquest era la majoria de les  vegades, el seu jornal en guanys econòmics, i en disposaven sense haver de donar comptes a ningú. Recordo aquelles iaies, que quan anaven a comprar o a vendre, guardaven els centimets lligats amb un nus a la punta del mocador de butxaca. Gairebé sempre gastaven el que en treien en roba per la casa o per fer algun vestit, o en comprar algun menjar no gaire habitual però ben necessari, com un bon bacallà a l’hivern, o un congre quan s’atansava la quaresma, o en refer algun estri de cuina que s’havia trencat. Els homes no i pensaven en aquestes coses i moltes vegades els semblava que amb el que collien i tenien ja hi havia de tot i de sobres.
        El menjà de les bèsties portava una bona estona. Per les gallines es tenia de trinxà la verdura amb una trinxadora, que era clavada a la paret i funcionava fent girar una roda plena de tallants. La canalla tenien prohibit d’atansar-s’hi. Amb el trinxat si barrejava segó i pa sec mullat. Amb aquest preparat s’atipaven les bèsties de ploma.
        Pels conills s’alternaven la fulla d’olivera, amb l’alfals, gra o amb herba que la padrina ja havia collit de bon matí.
        Desprès, una bona regada i netejava la casa amb l’escombra grossa, perquè els terres eren rústics, i no com els que ara coneixem.
        Segons els dies tocava rentar, cosí, fer conserves, i fer el dinar que les dones portaven al tros perquè els homes poguessin menjar calent. Més tard s’havia d’endreçar la cuina, que quasi sempre era una peça petita, en un racó fosc amb no més que un finestró. La tarda es repartia entre anar a l’hort, els nens, les bèsties, el sopar.... Tot això les feines rutinàries i inexcusables, juntament amb la necessitat ineludible d’anar a buscar aigua amb cantis o galledes, a la font o el pou més pròxim.
        Una obligació molt important, que se sobreentenia de manera implícita, era la d’educar a les filles per tal de poder-les col·locar be. Ensenyar-les a portar la casa, cosir, fer el menjar i tots els etcèteres que ens puguem imaginar. Si les iaies deien a les seves nétes:  “Nena, avui no has begut amb porró”, feien referència, amb ironia, a la teranyina que i havia al sostre i que la néta no havia tret a l’hora d’escombrar. I afegia, “Si quan et casis fas igual, la teva sogra et tornarà a casa, perquè fins que te mare no et tinguí ben ensenyada, a casa de la sogra no cal que hi tornis” Aquests i altres tics que ara ens fan tanta angunia, s’anaven repetint de generació en generació, en una espiral que encara ara costa molt de trencar.
        Llavors ens trobem amb les feines pròpies de cada temporada. A la primavera començaven les feines de la vinya. Les dones no hi faltaven mai, es més, moltes vegades encapçalaven la colla, fen de capdavanteres dels demés treballadors, esporgant i espullancant. A l’estiu, a la sega i el batre, el seu paper no era menys important. Com més mans millor, ningú no hi sobrava. Elles igual eren a la cuina com a l’era. Quan arribava la tardor, anaven a collir raïms, com el primer, a collir i esclofollar ametlles, o a esquitllar blat de moro i llegums i o anaven a buscar bolets, que no era un mer passatemps, etc.
        Pel que fa a les feines normals no ens pensem que s’assemblessin, ni de lluny, a com són en els nostres dies. Rentar volia dir posar la roba a estovar amb sabó, (un sabó fet a casa amb les restes que quedaven a la caldera quan es matava el porc). O si no, posaven la roba a estovar amb argila si se’n tenia a prop. I fins fa pocs anys anaven també a rentar a la riera, on la roba estovada ja no costava tant de netejà; però l’aigua sempre era fresqueta a l’estiu i glaçada a l´hivern. Després per blanquejar-la posaven la roba blanca dins d’una tina de pedra o de fusta, on i havia cendra desfeta amb aigua. Era l’equivalent al lleixiu d’avui en dia. La roba neta s’estenia damunt de coscons, i matolls.
        Com a curiositat, molts hem sentit a parlar que es rentaven els plats amb terra d’argila, i fregall d’espart, fins que va arribar el trissodin. Potser sí, que aquest producte modern anava més bé, però deixava les mans tan escaldades i amb la pell tan prima que feien pena, i a més a més produïa molta coïssor. Fins que als anys 50 arribaren els sabons en pols.
        Cosir  és una paraula curta de dir, però molt llarga de contingut. En altres temps, i fins ben passada la postguerra, res de res es comprava fet: ni la roba de casa ni la de vestir, sobretot la de diari, tan d’homes, dones o nens. A tot estirar els homes tenien fet de sastre un vestit, que moltes vegades era el de casament, i algun pantaló de vellut per anar endreçat i les dones molt de tant en tant, algun abric fet de modista. Però com que totes sabien cosir, elles cosien i tallaven o es feien tallar i emprovar els vestits. I per els nens, tres quarts del mateix.  La roba de diari consistia en, bruses o sobretots, calces amples, o pantalons de treball i camises fetes de manera molt senzilla, faldes amples lligades amb una beta que les arrugava a la cintura. Els nens portaven els pantalons subjectats amb un elàstic. Els homes feien servir la faixa per aguantar els pantalons, i de passada,  els servia per reforçar-se l’esquena. Als peus portaven espardenyes si podien, i si aconseguien unes sabates, les tatxonaven amb claus, perquè els duressin més. Moltes cases tenien una forma de sabater de ferro, que feien servir per arreglà el calçat de la família. La roba, que mereixia més atenció, era la roba pel casament de les noies. Aquestes es passaven hores i més hores cosint tavelles, costures, brodats, puntes amb cargolet i intradós. Els arrugats, i calats no tenien secrets per elles. Des de ben jovencelles es dedicaven a aquesta tasca,  ja que tan l’educació  com les costums del temps les atansava al casament molt aviat. Quan una noia passava dels vint anys sense casar-se, tot sovint es sentia a dir “Nena l’enciam quan es tendre portal a vendre, quan es dur menja-te´l tu”, amb un espavilat implícit, ben cru.  
        Les conserves eren una de les tasques més primordials i bàsiques per la alimentació de la família. El tomàquet era el rei de les conserves. S’omplien ampolles de gasosa, perquè eren més fàcils de tancar, millor si eren petites, o si no grans.  Les ampolles que és tapaven amb taps de suro lligats amb cordills. Recordo la mare que volava lligant taps amb un llaç creuat. Quan tenien tomàquet suficient per poder omplir una caldera, posaven una ampolla sobre l’altra fins que bullien una molt bona estona. Dels tomàquets buits també en feien confitura, si podien arreplegar el sucre suficient. De tomàquets de penjar, tota la vida se n’han guardat. Claus a les bigues permetien penjar enramades plenes d’aquests fruits. Igualment se’n penjaven de raïms blancs. S’ha assecaven figues, que si estaven en bon estat es plegaven quan queien de madures; a casa es posaven damunt d’una garbella o un encanyissat perquè s’assequessin en un lloc ben ventilat. Els bolets amb sal mai faltaven en cap rebost. Les confitures de poma, pera, o préssec eren les més normals. De codonyat, sempre n’hi havia al rebost.      
        Crià canalla, atendre els bells, tots els dies de l’any, un rera l’altre, sense més vacances, que el mes de rigor que havien de passar ajagudes al llit, després de parir un fill. I encara moltes vegades es llevaven d’aquesta obligació de repòs més malament que si no haguessin descansat, degut a les irritacions produïdes pel brou de la gallina, que per atendre a la nova mare com calia, preparàvem com a cosa extraordinària.
        La vida de les dones solia ser silenciosa i efectiva. Eren com les formigues que, no paren de treballar sense fer soroll, per tenir sempre el que fa falta per les necessitats de la família.

diumenge, 1 de març de 2015

CALENDARI DEL MES DE MARÇ


Divendres 13 - Inauguració exposició de Teresa Cuadras, a les 8 del vespre a la Sala d'exposicions Camil Riba. 

Dissabte 21- RECITAL DE POEMES "TERESA TORT", a les 19 hores al Casal de Tous.


RESUM DEL MES DE FEBRER



14-02-2015: Es va constituir la Junta amb quatre nous integrants:
President: Ramon Creus Pardina.
Vicepresiden: Elisa Vidal Mas
Tresorer: Ramon Compte Navarro
Secretari: Pedro Luis Carmona
Vocals: Josep Senserrich Vives
             Montserrat Prat Moltó
             Javier Cámara
             Xavier Tort Bisbal
             Natalia Codina Fontcubeta

12-02-2015: vàrem anar a l’escola a explicar als nens, les feines de pagès de la sembra sega i el batre dels nostres avis.