FESTES DEL POBLE
Del
llibre TOUS MEMORIA PROPERA d’Elisa Vidal Mas.
FESTES DEL POBLE
Les festes dels pobles eren en els
segles passats, molt, molt importants. La vida es nodria de feina, més feina i
moltes obligacions familiars o religioses, totes les vessants de la vida eren
molt reglamentades, quasi sempre amb lleis no escrites, que, de vegades, eren
encara més dures que aquestes.
Així, les festes eren una illa de
tolerància, en què el jovent, que a vegades vivia dispers, tenia l’oportunitat
de trobar-se i tractar-se i, per més carrabines que portessin enganxades,
sempre els era possible trobar alguna manera d’esmunyir-se per esquivar-les.
Parlant amb la gent gran, he constatat
que hi ha algunes festes, que les recorden ells mateixos, n’hi ha d’altres que
recorden haver-les sentit explicar als seus avis. Algunes n’hi ha finalment que
es troben ben documentades.
Seguint el curs del any, una de les
primeres que trobem es la festa de Sant
Antoni dels rucs, que era una de les festes més importants. Es feia ofici amb
orquestra, i sortint de missa es beneïen les cavalleries, que anaven netes i
polides com cap més dia, i després per les Eixides altes i Carrer Major seguien
els Tres Tombs que feien goig de veure. A la tarda, gran ball amb la orquestra
que es llogava per tot el dia. La
festa de Sant Sebastià, era i és la festa major petita i vot de poble. Missa i
processó al matí i ball a tarda. Amb els anys, ha anat perden importància, però
es l’únic vot de poble que encara es conserva.
Per carnestoltes, la gent es disfressava i es feia la
"pasacalle". Al vespre, ball a la Plaça Major del poble, on s’ha obsequiava
la concurrència amb una xocolatada, cuinada a dins de gibrelles. Més cap aquí,
avanç de la guerra, el dimecres de cendra anaven a enterra el carnestoltes, en
deien, però el que feien era una bona berenada amb una esqueixada de bacallà.
La festa de Pasqua era molt sonada, el
dinar i encara o és. Ja el dissabte els caramellaires anaven a cantar per les
masies durant tot el dia, i es quedaven a dinà en alguna d’elles. Des del poble
els i portaven el dinar i alguna de les dones de la colla els servia. L’endemà
sortien ben d’hora, sortien quasi sempre dues colles que omplien el poble de
cançons i alegria.
Els Dilluns de Pasqua es feia aplec a
Santfores i era costum fer-hi ball amb orquestra. De vegades n’hi havia dos, un
a l’era de davant i l’altre a l’era del darrera l’ermita, per aquelles coses de
diferents societats o picabaralles. A l’Ajuntament es troben documentats plets,
deguts a les esbatusses que si produïen per gelosies o duels entre jovent. Si
venien joves forasters i volien ballar amb les noies del poble, per exemple, ja
estava armada. O començaven les disputes per qualsevol rancúnia o malentès no
aclarit. Amb poc ni havia prou perquè comencessin les disputes amb cops de
puny, paraules gruixudes i pedrades per menys de cinc cèntims, i no era estrany
que surtis a relluí alguna navalla. Així moltes vegades s’acabava la festa com
el rosari de l’aurora, amb gent encrespada i algun ferit. I això explica les
denuncies, sentencies i anys d’enemistat entre pobles veïns.
Cada any es feia processó, al tercer
dia de les festes de Pasqua, cap a la capella de Sant Pere per fer-hi l´aplec.
Fins que, en la visita pastoral del senyor Bisbe del 1753, si troba el
manament, que s’arregli la citada ermita en el termini de sis mesos, perquè
està indecent. Si no s´arregla es prohibeix de dir-hi missa. I com que mai no
es va arreglat, s´ha perdut aquesta tradició.
El Corpus ha estat de sempre festa
notable. Amb la processó com a acte principal, on les catifes fetes amb flors i
el treball aportat pels veïns de manera espontània, són l’element principal.
Les catifes es recuperarenals anys 40, després de la guerra fins avui de manera
ininterrompuda.
Els vots de poble que teníem amb sant
Isidre i sant Roc eren festa de precepte al poble i la gent els seguia ben de
prop, celebrant-los amb missa sonada i ball a la tarda. Antigament el poble
celebrava per Sant Roc una fira de la qual no en sabem res, però que segons el
llibre del mil·lenari del nostre poble, fou concedida pel rei Felip II a la
nostra comunitat.(1)
El jovent tenia costum de cantar pels
carrers tots els dissabtes al vespre.
A l’estiu, començaven per Sant Joan
les festes del carrer Joan Godó, ara Carretera, per Sant Jaume les del carrer
Major, a l’agost les dels carres La Font, Mina, Hors. Al setembre, les que
comprenien el poble antic, o sia tota la zona del castell fins els carrers que
tancaven les voltes; eren conegudes com les festes del Poblet i per
celebrar-les totes, guarnien els carrers amb garlandes de paperets, globus,
boix, i es feia ball i gatzara que durava tota la nit. Es pagaven les festes
aportant un tant cada casa.
L’únic que n’ha quedat de les festes
del Roser d’octubre, es el record, i la música del ball de les coques. Avui dia
s’ha recuperat a l’Octubre, junt amb l’esmentada festa, després de molts anys
sense celebrar-se.
En les festes principals com la Festa
Major, es ballava el ball de Faixes no un cop, sinó un rera l’altra durant tot
el dia, fins i tot es ballava pujant les escales de l’església. Més antigament
es ballava també el de Moros i Cristians, recordant que, un dels últims anys
que es ballà, s’anar a Guimerà a portar-lo. L’avi de cal Pati encara recorda
una estrofa que deia el rei moro, "Quemaremos las iglesias sin dejar ni un
altar, toda la tierra de Europa será mi mandar". Els motius de la lletra solien
ser sàtires contra la gent o costums i creences del poble, o contra els de les
bandes rivals; els treien els drapets al sol, ridiculitzant-los sense pietat.
Queden les festes majors de les
masies, a on es reunien per veïnats un cop l´any. Allí, amb la música d’un
acordió, d’un violí, o d’una gralla, feien ball a la sala de la masia que, de
manera rotativa, tenia el privilegi d’acollir la festa.
Hi deu haver moltes més festes
perdudes en el temps, de les quals no en queden vestigis ni records. Però les
que ens queden val la pena que les conservem. Són un dels fets diferencials que
ens permeten no perdre’ns dins d’aquest món, que tot ho iguala per vaig, i que
sempre perd, pel camí, una bona part de la personalitat de cada poble.
_________________
1.Vegeu el llibre “Tous mil anys de Història”
pàg. 173.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada