FERRAN VII A TOUS
No deixa de ser curiós comprovar com n’és de selectiva la memòria. Dels fets i records del passat, en recordem unes coses sí i d’altres no. Moltes vegades té més força l’anècdota que el motiu que l’ha provocat.
Així succeí amb un fet de l’any 1830 que causà en el
nostre poble un gran enrenou. La gent ni se’n sabia avenir d’un cas com aquell
tan insòlit com important. El rei venia. El rei d’Espanya passava pel poble.
Ben segur que deuria anant o tornat de Vilafranca, pel camí ral que travessa la Serra de Queralt, pel coll
de Tres Serres.
Però no solament passava pel poble. L’avantguarda
havia notificat a les autoritats que el rei hi faria nit; per tan, calia
buscar-li un lloc d’acolliment que fos digne del reial senyor.
Es creà un ambient de tensió, mentre es mesuraven i
descartaven algunes cases que tot i essent de molt bona posició, quedaven lluny
del nucli del poble. Si una casa no era prou espaiosa, l’altra tenia poc
parament per a atendre de manera digne el Rei.
Al final en trobaren una que posseïa el que ells
creien que eren els mínims indispensables. La primera casa del carrer Major era
gran i de bona posició. Tenia el pis de dalt ben condicionat, amb una habitació
de convidats, abillada amb llit, calaixera, tocador i dues cadires, tot de bona
fusta, que donava a una gran sala, ideal per a descansar o parlar. Que era casa
prou important ho prova el fet que va tenir el primer balcó que hi hagué al
poble.
Dit i fet, el rei descansà aquella nit allí, i quedà
tant content que en senyal d’agraïment deixà com a obsequi al poble quatre piques
de pedra picada, posades en el lloc dit l’abeurador.
Tan gran fou la impressió de la gent que l’atengué,
que encara avui, desapareguda la casa de cal Claramunt on s’allotjà, els seus
descendents en conserven a més del record passat oralment, tot el parament de
l’habitació, tal com el van rebre de mans dels seus avantpassats.
També ens podem preguntar perquè no s’allotjà en el
castell del poble, que aquells anys regentaven els Jeronis de la Murtra de Badalona. Però es
prou sabut que el rei Ferrar VII no tenia gaire afinitat amb l’àmbit religiós,
per dir-ho d’alguna manera.
Pel que fa a les piques de pedra picada que donà al
poble, se n’ha conservat dues només. Una és a la plaça de l’església, plena de
flors, l’altre fa de pica al peu del Sindicat. Les altres dues han estat
soterrades per una pila de terra, a causa de la construcció dels carrers que
s’han obert en aquell indret, fa ben poc. És una llàstima.
Molts de nosaltres tenim encara el record de quan s’hi
duien els animals a abeurar. O bé, qui no recorda les dones traient aigua
fresca als estius per refrescar i rentar els beures i la verdura? I la canalla
tot sovint hi pescàvem culleretes.
Però, segons diuen, salvar-les suposava una bona picossada
de més en el pressupost de les obres dels carrers.*
Història extreta del llibre "Tous Memòria viva" d'Elisa Vidal Mas
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada