FERRAN VII A TOUS


             No deixa de ser curiós comprovar com n’és de selectiva la memòria. Dels fets i records del passat, en recordem unes coses sí i d’altres no. Moltes vegades té més força l’anècdota que el motiu que l’ha provocat.
Així succeí amb un fet de l’any 1830 que causà en el nostre poble un gran enrenou. La gent ni se’n sabia avenir d’un cas com aquell tan insòlit com important. El rei venia. El rei d’Espanya passava pel poble. Ben segur que deuria anant o tornat de Vilafranca, pel camí ral que travessa la Serra de Queralt, pel coll de Tres Serres.
Però no solament passava pel poble. L’avantguarda havia notificat a les autoritats que el rei hi faria nit; per tan, calia buscar-li un lloc d’acolliment que fos digne del reial senyor.
Es creà un ambient de tensió, mentre es mesuraven i descartaven algunes cases que tot i essent de molt bona posició, quedaven lluny del nucli del poble. Si una casa no era prou espaiosa, l’altra tenia poc parament per a atendre de manera digne el Rei.
Al final en trobaren una que posseïa el que ells creien que eren els mínims indispensables. La primera casa del carrer Major era gran i de bona posició. Tenia el pis de dalt ben condicionat, amb una habitació de convidats, abillada amb llit, calaixera, tocador i dues cadires, tot de bona fusta, que donava a una gran sala, ideal per a descansar o parlar. Que era casa prou important ho prova el fet que va tenir el primer balcó que hi hagué al poble.
Dit i fet, el rei descansà aquella nit allí, i quedà tant content que en senyal d’agraïment deixà com a obsequi al poble quatre piques de pedra picada, posades en el lloc dit l’abeurador.
Tan gran fou la impressió de la gent que l’atengué, que encara avui, desapareguda la casa de cal Claramunt on s’allotjà, els seus descendents en conserven a més del record passat oralment, tot el parament de l’habitació, tal com el van rebre de mans dels seus avantpassats.
També ens podem preguntar perquè no s’allotjà en el castell del poble, que aquells anys regentaven els Jeronis de la Murtra de Badalona. Però es prou sabut que el rei Ferrar VII no tenia gaire afinitat amb l’àmbit religiós, per dir-ho d’alguna manera.
Pel que fa a les piques de pedra picada que donà al poble, se n’ha conservat dues només. Una és a la plaça de l’església, plena de flors, l’altre fa de pica al peu del Sindicat. Les altres dues han estat soterrades per una pila de terra, a causa de la construcció dels carrers que s’han obert en aquell indret, fa ben poc. És una llàstima.
Molts de nosaltres tenim encara el record de quan s’hi duien els animals a abeurar. O bé, qui no recorda les dones traient aigua fresca als estius per refrescar i rentar els beures i la verdura? I la canalla tot sovint hi pescàvem culleretes.
Però, segons diuen, salvar-les suposava una bona picossada de més en el pressupost de les obres dels carrers.*

Testimoni recollit de Josep Mº Claramunt.


Història extreta del llibre "Tous Memòria viva" d'Elisa Vidal Mas

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELS REMEIS

EL PANNA (La llegenda)

L'ESCOLA D'ABANS I DE MÉS ABANS