dimarts, 15 de novembre de 2011

CASAR-SE PER CASAR-SE

Relat extret del llibre “Tos Memòria viva”, d’Elisa Vidal Mas.

CASAR-SE PER CASAR-SE

Un dia, de petita, buscant bolets a la Serra de Queralt Amb la iaia, passaven el coll de Tres Serres. A la vista d’aquells camps i boscos em va assenyalar una masia i m’explicà la història d’una noia que n’era filla.

En aquest mas, que de sempre fou considerat una casa forta, hi vivia, amb els seus germans i germanes, una noia que es deia Teresa.

En aquells temps el mal de cap dels pares que tenien una colla de noies era de poder-les casar bé. Perquè per a una noia de bona família no era gens fàcil trobar un marit que li convingués. No servia un qualsevol. Com a mínim, calia que tingués el suficient per avalar el dot que la núvia portaria al casament.

El primer pretendent que li va sortir a la Teresa tenia una bona posició. Era l’hereu d’un mas prou gran com per a ser solvent. Els pares de la noia se’l miraven amb bons ulls. Després de parlar-ne amb la seva filla, aquesta accedí a conèixe’l.

Però sembla que la cosa no anà pas gaire bé. Aquell jove, molt més gran que ella, era home de poques paraules, i a ella li va semblar fins i tot una mica justet i a més sorrut. La noia, que era oberta i riallera, se sentia molt violenta al seu costat i no gens a gust.

Davant d’aquella perspectiva, demanà als seus pares que no li arreglessin el casament. Encara era molt jove i qui sap, potser mentre tant li sortiria algú millor.

Els pares, doncs, van donar llargues al pretendent. Amb els pocs anys que tenia la Teresa, no calia córrer, encara.

Però el temps passava i no es veia per enlloc cap més noi que la voltés. Així que quan aquell talòs va tornar per enèsima vegada, ella li va dir que sí. Quin remei! Si no volia fer-se monja, ja era hora de fer un pensament. No és que el trobés menys totxo que abans, però amb seny es deia que si a aquelles alçades cap més home no s’havia interessat per ella, de segur que ja no n’hi sortiria cap.

Així, doncs els pares en van trobar per pactar els capítols i decidir el dia del casament.

Arribat el dia, es va celebrar el casori, i després un bon tiberi. Allí el nivi anuncià que farien –cosa extraordinària– un viatge de noces. Aquest anunci –no cal dir– deixà tota la concurrència ben admirada.

Amb la tartana van marxar cap a la vila més propera. En arribar a un encreuament de camins, el nuvi parà la mula i després de rumiar una estona amb el cap cot, tornà a engegar. I, tot enfilant de tornada el camí del mas, li deia a la núvia. “Més val que guardem els diners del viatge, perquè més endavant ens aniran prou bé. Ben administrats, ens serviran per a comprar aviat uns quans caps de bestiar”.

D’aquesta manera, la núvia, que ja no s’esperava gran cosa, s’adonà que tot aniria encara més malament del que es pensava. Si a més de totxo era agarrat, ja es veia anant més justa que un pany de cop. Vist tot, més li valia carregar-se de paciència. Perquè com tothom sap, d’on no n’hi ha, no en pot rajar.

Al cap i a la fi, si es va casar amb ell es perquè volgué. I així es va conformar.*

*Història recollida de la meva iaia Rosa.