UNA BODA DESGRACIADA

L’història que us expliquem forma part del llibre “Tous Memòria Viva” d’Elisa Vidal Mas.
Va ser una de les històries representades en el Festival “Tous es Llegenda” celebrat el primer cap de setmana de juliol d’aquest 2011, a Tous.

UNA BODA DESGRACIADA

El mes de desembre de 1840, en el mas de cal Perotet del Coll del Guix, terme de Montbui, hi havia festa grossa, perquè es casava l’hereu.
En festes d’aquesta mena els convidats eren molt nombrosos. Tots eren parents, amics i veïns que acostumaven a reunir-se sempre que podien, amb el més mínim pretext. La gent portava regals molt diversos: coses útils per a la llar dels nou casats, conserves casolanes i fins i tot les tradicionals gallines per a fer l’escudella dels nuvis.
Com que les comunicacions eren molt diferents de les que tenim ara, la festa no s’acabava el mateix dia del casament. Tot el dia celebraven el casori. Al vespre un bon sopar donava forces per al ball que venia després a la sala del mas, on algun acordionista veí feia ballar la gent. Mentrestant, com és natural, els menuts no paraven, revoltant tota la casa. Entre tanta gatzara, quan ja era nit entrada, prop de les dues, la canalla esvalotaren les gallines i una s’escapà per la finestra. En adonar-se’n, la gent decidí com una part més de la gresca, sortir a buscar-la. Quatre homes ho feren sense pensar en el fred de l’hivern, ni tenir en compte que de vegades la nit es traïdora, sobretot en aquells temps que les partides de bandits eren moltes i tot sovint, per un tres i no res, atacaven la bona gent del camp.
El cas és que aquella mateixa hora la partida de bandolers dels tristament coneguts Casulleres i Marimon (anys enrere compartiren malifetes amb el Panna, de trista memòria per al nostre poble) i les seves lloques–com vulgarment s’anomenen els components de la banda–tenien encerclada la masia. Alguns de aquets bandolers, els anomenats Vallmont i en Vernet, havien jurat la mort a dos dels homes de la casa. Aprofitant la nit, s’amagaren estratègicament, esperant que al matí, quan obrissin les portes del mas per sortir la gent, ells ho aprofitarien per atacar en el moment més adien.
Però el que son les casualitats, una gallina precipità els fets, de manera que al sortir a buscar-la els homes, sis bandits els rodejaren, sis més prengueren la porta, i en Casulleres i en Vernet pujaren l’escala cap a la sala de ball, amb els trabucs a punt.
Podeu imaginar l’esglai d’aquella gent, sorpresos i espantats veient-se encanonats per aquells trabucs. La música calla, les dones xisclen, els nens s’amaguen darrere les faldilles de les seves mares, la núvia plora, els homes han d’aguantar-se les ganes d’intervenir, perquè no poden fer res més que esperar el que ja es veu a venir. A qui busquen aquets desgraciats –es devien preguntar–, que s’atreveixen a atacar precisament en un dia de festa i davant de tanta gent?
No tardaren a saber-ho. Després de manar seure la gent, van fer entrar la resta dels components de la banda, tots armats. Començaren a buscar entre les persones allí reunides. Agafaren dos homes, en Ramon el nuvi, i el seu pare, en Martí Morera, i els lligaren sense miraments. En aquestes que surt la mestressa de la casa, mare i dona dels segrestats, demanat clemència sense aconseguir res més que les mofes d’aquells mals nats. Tot seguit se’ls endugueren, però abans de marxar també prengueren un home anomenat Seuba i el lligaren junt amb els altres.
La festa a la casa desaparegué. La núvia estava desconsolada. La mare desesperada. Amb una mica de sort, pensava, potser amb un rescat s’ha acabarà tot. Els veïns així ho creien. Li donaren suport i, si feia el cas, li oferiren la seva col·laboració.
Però el cas no es resolgué tan fàcilment. Tan sols era un passar comptes per a aquells bandits. L’endemà al matí, en el terme de Sant Genís, a la Sala, separats l’un de l’altre per un bon tros, es trobaren els cossos del pare i del fill degollats. En Seuba, sense cap raó aparent que ell pogués explicar, el deixaren anar. Donava la impressió que sols volien crear terror i por, molta por, a aquella gent.
La casa de cal Perotet se’n va sortir, amb una manera de fer ben pròpia. Quedaren l’avia, la jove i un noi quasi un nen. Arribat el temps, aquest jove es casà amb la víuda del seu germà. D’aquesta manera continuava endavant fins avui una família que no es volgué rendir davant l’adversitat, com d’altres ho feren buscant el refugi i la seguretat de les viles. Ells es quedaren a la terra, lluitant amb ella, per ella i per ells.*

*aquestes pàgines recullen el relat que ens en feu l’avi Joan Morera.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELS REMEIS

EL PANNA (La llegenda)

L'ESCOLA D'ABANS I DE MÉS ABANS