LA CÉRVOLA BLANCA o LA LLEGENDA DE LA FOU


Aquesta llegenda te una vigència per dues raons: que després de les moltes pluges que hem tingut el paratge d ela Fou està esplendorós i es digne de visitar.

L’altra raó es que el primer cap de setmana de juliol a Tous es celebra el segon “Festival de llegendes de Tous” on es podrà escoltar llegendes d’arreu dels paoisos catalans. Hi esteu convidats.

LA CÉRVOLA BLANCA o LA LLEGENDA DE LA FOU

La llegenda de la “Cérvola Blanca” es remunta a l’època feudal, quan els castells i senyorius tenien plena vigència.

La seva transmissió oral, que ens ha arribat fins avui, li ha anat donant diversos matisos de forma, recollits en diverses versions escrites, que presenten un fons comú que no canvia.

En el temps en què succeïren els fets, els senyors del Castell de Tous –diu la llegenda– eren respectats i considerats com a senyors de molta categoria. Tot era prosperitat i benestar. Però, com que no hi ha rosa sense espines, els faltava una descendència a la qual deixar els béns i el seu futur llinatge. Això els tenia ben tristos i malenconiosos.

En aquells dies, els boscos del castell eren espessos, molt més extensos que ara i plens de caça major: senglars, cérvols, llops... La caça era un bon motiu per a organitzar trobades entre els senyors feudals veïns.

En una d’aquestes caceres, quan anaven pel bosc de la Devesa, prop de la Fou, s’aparegué als caçadors, com una centella, una cérvola blanca. Van fer apostes tot seguit, per veure qui l’aconseguiria, però se’ls feu fonedissa i no pogueren ni tan sols seguir-li el rastre. Des d’aquell dia, els caçadors la pogueren veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats.

En l’últim intent per a atrapar-la, aconseguiren acorralar-la entre unes bardisses i l’espadat. Però... per més que buscaren no la van trobar. Només hi havia en el seu lloc una nena de bolquers, blanca com la llet i rossa com un fil d’or. Davant una troballa tan extraordinària, i enmig de la sorpresa general, el senyor se l’endugué amb ell tot dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”. Així, enmig de festes i gran joia, la nena fou adoptada com a filla pels senyors del castell.

Passaren els anys i la noia es convertí en una formosa donzella, envoltada d’admiradors que la pretenien. Però, tant tenia de bonica com de desdenyosa. Amb menyspreu pels pretendents deia fins i tot que seria d’aquell qui li portés viva o morta la cérvola blanca. Els qui li sentien dir això s’esglaiaven perquè sabien que demanava un impossible: mai ningú no havia aconseguit ni veure’n el rastre.

Provaren sort nois vinguts de tot arreu, però, un per un, es donaven per vençuts. Només un persistí més enllà de tota mesura. Estava tan foll per l’amor de la noia, que la gent se’n compadia.

Un dia, extenuat de cansament, es trobava dins de la Fou. Estava assegut al peu d’una balma per descansar una mica. Tot d’una, mentre maleïa la condició capritxosa que el tenia allí, sense saber d’on ni com, sortí un pastor que li preguntà:

–Què us passa que esteu tan abatut?

El jove li explicà el seu desig d’aconseguir la cérvola i el perquè, i li deia que seria capaç de fer el que fos per tal d’aconseguir-ho.

–Potser jo us puc ajudar– li respongué.

–Com?

–A canvi de la vostra ànima.

–Fet.

–Doncs bé, veniu aquí a les dotze de la nit. I quan sentireu la

primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors li dispareu i serà vostra.

Dit això, desaparegué. Aquell lloc encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que era ben bé ell sota l’aparença d’un pastor.

A la nit, l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait per a poder veure la cérvola enmig de la foscor, el jove esperava el primer batec de la campana. Al seu so l’animal, com sortit d’enlloc, creuà pel seu davant. Veure la cérvola i disparar la fletxa fou tot u. La sageta la tocà però sols la deixà ferida.

Ell, desesperat, es creia burlat com tantes vegades. Li seguí el rastre de la sang, boscúria endins, pels llocs més tenebrosos d’aquell indret. Quan hagué passat el tros més atapeït, aparegué davant els ulls la visió més fantàstica que ell podia imaginar. Tenia davant seu una meravellosa balma; del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes i verdes, cobertes de voltes de pedra i amb tot el verd pel davant. Però –més extraordinari encara– a la vora del llac la noia que ell estimava tenia sobre la falda la cérvola ferida i la guaria amb les seves mans...

Es llançà als peus de la noia i de genolls li digué:

–Jo he complert la condició que calia perquè fossis meva. En faràs aquesta mercè?

–Compliré la promesa, però abans deixa’m fer-te una proposta.

–Demana’m el que vulguis.

–Doncs, que fugim d’aquest món, per poder viure junts per sempre.

Tant bon punt ell digué que sí, el llac es va obrir i la terra els engolí per sempre.

Ni ell, ni ella, ni la cérvola tornaren a ser vistos després d’aquell dia.

La llegenda diu que només se’ls pot veure la nit del 24 d’agost, dia de sant Bartomeu, al Toll Gran de la Fou a les dotze de la nit. Però d’allí no n’ha tornat ningú dels qui els han vist: han quedat encantats, convertits en una roca més de les que ja hi ha aquell paratge.*

* Qualsevol fill de Tous us explicarà sense variants aquesta mateixa versió de la llegenda de la Cérvola Blanca.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELS REMEIS

EL PANNA (La llegenda)

L'ESCOLA D'ABANS I DE MÉS ABANS