QUINA PROCESSÓ

(Ara que ja arriba la Setmana Santa, aquesta història es fa adient, del llibre Tous Memòria Viva, d´Elisa Vidal Mas)

L’hivern havia estat molt dur, sec i fred, i es presentava per endavant una mala anyada. Durant la primavera tothom feia més economies que de costum i es preparava per a la mala collita que es preveia.

En el cor de la Setmana Santa, el Dijous Sant, quan la processó passava per carrer de les Eixides Altes –el carreró d’escales còncaves que porten a dalt les eres– la gent començaren a sentir una remor que els deixà ben esglaiats.

–Què deuen ser aquest udols tan esgarrifosos? – es preguntaven els

uns als altres.

És impossible que els llops hagin arribat fins al poble – es deien.

Una cosa així no s’hauria vist mai.

Tothom avançava el pas, però com que la processó era tan llarga i el carrer estret com un embut, la gent es començà a esparvera. Tan es van espantar, que quan els llops començaven a baixar en ramada per les escales, la gent es ficava en els primers portals que trobaven, fugint esperitats.

Com passa molt sovint, quan ja no es pot esperar l’ajut de la terra, tots posem els ulls al cel i ens recordem de Déu, la Verge i els sants. Així ho van fer en moltes ocasions els nostres avantpassats. També en aquell moment la gent del poble es recordaren de la Mare de Déu de Sentfores, per implorar-li la seva intercessió, demanar-li que els ajudés a sortir d’aquell mal pas.

Els homes, que foren els últims de fugir, observaren que els llops es quedaven a una certa distancia d’ells, i d’això deduïren amb molt bon seny que la llum de les atxes i les espelmes els deturava. Llavors ajuntaren totes les flames fent pinya i avançaren cap al ramat de llops, que eren de 25 a 30 individus, fent-los retrocedir de mica en mica, fins que aconseguiren foragitar-los tots.

I l’única explicació que la gent trobà per el comportament d’aquelles bèsties, a més de la gana que comportava la secada, és que tenien com a cap de ramat un llop molt atrevit i intel·ligent: l’Escuat. Aquest llop, de petit va ser criat al poble de Bellprat per una família, fins que, ja gran, s’escapà cap a la serra i s’ajuntà als llops feréstecs. Per això no se li feia estrany atansar-se a llocs habitats.

D’aquest fet se’n parlà anys i anys i el seu record quedà durant molt de temps, en la figura d’un ex-vot, que la gent del poble havia portat a la Mare de Déu de Sentfores, per donar-li gràcies pel gran favor rebut.

Avui ja no hi és aquest ex-vot, però gràcies a la iaia Assumpció, que guardava aquest record en la memòria, he pogut recollir aquesta història, que dóna fe d’una part de la vida de la nostra gent en aquells dies.

És cert que la vida d’abans era més tranquil·la però, com hem vist, no els calien cotxes per tenir ensurts als seus carrers.*

· Fet explicat per la iaia Assumpció de cal Boladeras.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ELS REMEIS

EL PANNA (La llegenda)

L'ESCOLA D'ABANS I DE MÉS ABANS