dimarts, 15 de març de 2011

EL ROSER SILVESTRE

Ara ja a les portes dela primavera, li podem fer homenatge amb aquest roser tan particular.

EL ROSER SILVESTRE

Tinc el record molt clar d’aquells matins: amb el falçó a la mà, al costat de les portadores dels raïms, mirant els homes com els ataconaven, escoltant les converses i mandrejant, esmunyint-nos la canalla tant com podíem de la tasca encomanada. Els meus germans i jo érem com un eixam de mosques que molestàvem a tothom, sortíem per qualsevol cantó, ens ficàvem per entre les cames del collidors... fins que ens posaven a collir raïms al costat d’una persona gran. Encara que ben poc ajudàvem.

La vinya de sota la masia, era la nostra preferida. Com cada any, ja esperàvem que ens expliquessin la història de la avia Margarida. Bé, prou sabíem que hi era enterrada, en el marge que dóna al cantó del sol. I que (perquè mai ningú no ho oblidés) els seus fills hi havien plantat un roser silvestre que encara hi és, si no el mateix, sí un altre d’igual. Lloc sagrat per la família. Cap criatura no podia tocar ni una rosa, sota pena d’una bona surra.

Per nosaltres era una realitat que no se’ns feia gens estranya. Havíem conviscut amb ella des de sempre. Però amb els anys vaig voler saber més coses d’aquella persona que m’havia precedit.

D’aquesta història només en sabíem això: que feia molts anys, tres-cents i escaig, que en un any de pestilència, la pesta arribà al nostre poble i que la gent va morir en abundor.

De tal manera es morien, que al cementiri no es donava l’abast per poder-los enterrar.

La mort també arribà a casa nostra, i entre d’altres la mestressa de la casa va morir.

Ella era tan jove i bonica, era una dona eixerida, el puntal de l’heretat. El marit, els fills estaven desconsolats. Però la crua realitat no deixava temps per a condolences, ni per ha planys, ni per a plors. Calia enterrar-la tot seguit i fer neteja, perquè amb la pesta no hi valien les lamentacions.

Però les dificultats mai ni vénen soles, i ells sabien prou bé el que passava al poble. A més, era necessari anar-hi amb el carro i es temien que quan arribés el cos de la seva mare al cementiri, aniria a parar a la pila de cossos que esperaven rebre sepultura.

Davant d’aquesta perspectiva calia buscar una solució. Decidiren enterrar la seva mare en el marge de sota la casa on havia nascut i viscut. I en aquell lloc plantaren en sa memòria un roser silvestre, que els recordes per sempre més que allí la deixaren reposar.

Així ens ho explicava l’avi, tal com a ell –ens deia– li havien explicat quan era un nen com nosaltres.

Aquest marge mai no es toca per cap raó, ni es pot collir cap rosa d’aquell roser. És sagrat. És de l’àvia Margarida, que hi descansa en pau des del dia que morí. Va ser un dia de la primavera de 1652, mentre guerra i pesta senyorejaven pel país.

dimecres, 2 de març de 2011

CALENDARI DE MARÇ

06-03-2011, s’inaugurarà una nova exposició, a càrrec d' Albert Vidal, amb una gran col·lecció de motos, entre les quals destaca un Biscúter, molt ben conservat.

Horari, dissabtes de 6 a 8 h. de la tarda. Diumenges de 12 a 2 del matí. Fins al dia 24 d’abril.

-Durant aquest mes, també realitzarem alguna activitat amb els nens i nenes de l'escola.

RESUM DE FEBRER



18-02-2011. Amb els nens i nenes de l’escola vam reviure durant una bona estona les llegendes del poble. A la sala d'exposicions Camil Riba, vam gaudir dels treballs artesanals realitzats per les cosidores de Tous, una feina molt ben elaborada. Entre les peces es podien veure treballs singulars i coloristes. L'experiència va ser molt agradable i vam divertir-nos molt. Esperem repetir, ben aviat, experiències com aquesta.