EL TRAGINER I LA SEVA DONA

(Aquesta història ens l'explica Elisa vidal en el seu llibre "Tous memòria Viva")

Els mercaders i comerciants, tant de vi o com de gra, proliferaren en el nostre poble durant el segle XX.

Els traginers de vi anaven amb les seves rècules de mules i amb el carro carregat de bots de vi, portant-los per tota la nostra terra, des del Pirineu fins a l’Aragó, o a vora mar.

Les rutes eren dures i llargues. Les nits les passaven en hostals i fondes, junt a altres traginers i viatgers de tota mena.. Quan arribava la nit les hores donaven per a molt i com que els entreteniments no eren gaire variats, passaven l’estona quasi sempre jugant, sobretot a les cartes. I, ja se sap, hi havia qui feia de la distracció un plaer i qui en feia un vici o una obsessió.

De sempre he sentit explicar que un d’aquets traginers fill del nostre poble i tractant de vi, era tan donat al joc que no sabia tenir mesura.

Una de les vegades que havia sortit de viatge, tardava molt a tornar. Els dies passaven. Fins i tot arribà al poble el rumor que havia mort ja feia dies. Però la seva dona, que el coneixia prou bé, no s’ho empassava. Deixà els nens a càrrec d’una veïna, i va anar a buscar-lo pel seu compte, resseguint les parades que feien els traginers.

Ningú no en sabia res, ni l’havia vist enlloc. Era com si s’hagués fos. Fins que arribà en un punt on rebé respostes no gaire convincents. Ella en deduí que el marit desaparegut no devia parar gaire lluny. Aviat les sospites foren un fet cert i el va trobar que tornava a peu cap a casa.

Ningú que no fos ella l’hauria reconegut. Semblava un perdulari: brut, barbut, esparracat, feia camí sense un ral a la butxaca, ni carro, ni animals (dels sis que n’havia tingut). Arrossegava, això si, molta gana endarrerida i una vergonya majúscula que li havia impedit fins aleshores de tornar al seu poble. Ell mateix havia fet córrer el rumor de la seva mort.

La seva dona, que ja estava curada d’espants, sabia bé el que calia fer. El féu menjar i endreçar i ella anà tot seguit a demanar el que havien de menester per a poder tornar a començar.

Compraren un altre carro, algun animal i de mica en mica se’n sortiren. Ella sabia que la cosa no duraria, però almenys durant una bona temporada el marit faria bondat. Ja es cuidaria ella de lligar-lo ben curt.

Pràctica com era, pensava que l’endemà “Déu hi darà” Però era aleshores amb els fills petits quan havia de posar el menjar a taula cada dia... *

* Història recollida de la meva iaia Rosa.