divendres, 16 de desembre de 2011

LA PRIMERA NIT


Amb aquesta poesia, els Amics de Tous, volem desitjar Bon Nadal i un Bon any 2012, a tots els nostres socis, amics i seguidors del nostre blog.

LA PRIMEA NIT

Maria, dolça poncella

que el bes de Déu a desclòs,

la més pura i la més bella

de les noies del terròs.

La seva dolça mirada

quan es posa en el seu fill,

el bressola i l’amanyaga,

i l’embolcalla amb lli i fil.

En la fosca de la cova

sobre un jas humit i fred,

l’acarona i consola

si plora, en són braç s’hi perd.

Ella li canta amoretes

perquè el nin dormi tranquil,

agraint al cel abstreta

aquest tresor, amb cor senzill.

Sen molt nena ja és mare,

i encara no entén prou bé,

el que el temps prou li depara,

però no li espanta res.

Que tenint amb ella el nin,

estrenyent-lo en el seu pit,

res hi ha que ella no fes,

per protegir-lo de la nit.

La primera nit sent mare

li costà molt d’odormír-se,

sent l’infant i no para,

de cabdellar el seu encís.

Com és possible? rumia,

que a mi la gràcia se’m feu,

qui soc, per poder ser mare

d’aquest nen, el fill de Déu?

S’adorm feliç i confiada

saben prou que el seu Senyor,

vetllarà aquí a la terra

per els seus, i no té por.

___________

E. Vidal.

dijous, 1 de desembre de 2011

CALENDARI DEL MES DE DESEMBRE

11-12-2011, a partir de les 10 del matí hi haurà en la plaça de l’Ajuntament i el carrer Carretera el mercat de Tous i la Fira de Santa Llúcia, per aconseguir diners per a la Marató de TV3. Aquest any els diners aniran detinats a la invetigació sobre el transplantament d'òrgans i teixits. Aquesta vegada s'han organitzat tallers i s'hi posaran guardiones a totes les parades pels donatius. Els Amics de Tous portem organitzant-la des de fa molts anys. Aquest any també col·laboren altres entitats com l'AECOM, organització de botiguers de Tous, això vol dir que la festa encara serà més sonada.

Per tots els SOCIS i SÒCIES i tots els amics i amigues que ens seguiu en aquest bloc, us desitgem unes bones FESTES, i un FELIÇ ANY 2012.

RESUM DEL MES DE NOVEMBRE

06-11-2011, visites guiades al castell de Tous. Com cada any les visites al castell han estat un èxit. El dia va ser gris però els visitants no es van amagar sinó que van venir en abundor. Totes les visites van ser plenes i amb satisfacció per totes les parts. El nostre agraïment a la família Rojas, i fins l’any vinent.

21-11-2011, amb els nens de la nostra escola vàrem visitar la fusteria de La Plaça, on la Carme va ensenyar als nens totes les eines explicant-los perquè servien. La veritat és que la casa ubicada en la Plaça Major és digna de veure: arcades, i pedra donen fe dels molts anys que porta a sobre.

27-11-2011, a les 12 del migdia a la sala del Molí, del Castell de Tous tingué lloc la conferència: “ELS TOUS: ascens i caiguda d’un llinatge nobiliari català”. Va ser tot un èxit de assistència que va sortir molt complaguda, tant pel tema, com pel relat que en va fer el conferenciant l'historiador Bernat Roca i Pasqual.

dimarts, 15 de novembre de 2011

CASAR-SE PER CASAR-SE

Relat extret del llibre “Tos Memòria viva”, d’Elisa Vidal Mas.

CASAR-SE PER CASAR-SE

Un dia, de petita, buscant bolets a la Serra de Queralt Amb la iaia, passaven el coll de Tres Serres. A la vista d’aquells camps i boscos em va assenyalar una masia i m’explicà la història d’una noia que n’era filla.

En aquest mas, que de sempre fou considerat una casa forta, hi vivia, amb els seus germans i germanes, una noia que es deia Teresa.

En aquells temps el mal de cap dels pares que tenien una colla de noies era de poder-les casar bé. Perquè per a una noia de bona família no era gens fàcil trobar un marit que li convingués. No servia un qualsevol. Com a mínim, calia que tingués el suficient per avalar el dot que la núvia portaria al casament.

El primer pretendent que li va sortir a la Teresa tenia una bona posició. Era l’hereu d’un mas prou gran com per a ser solvent. Els pares de la noia se’l miraven amb bons ulls. Després de parlar-ne amb la seva filla, aquesta accedí a conèixe’l.

Però sembla que la cosa no anà pas gaire bé. Aquell jove, molt més gran que ella, era home de poques paraules, i a ella li va semblar fins i tot una mica justet i a més sorrut. La noia, que era oberta i riallera, se sentia molt violenta al seu costat i no gens a gust.

Davant d’aquella perspectiva, demanà als seus pares que no li arreglessin el casament. Encara era molt jove i qui sap, potser mentre tant li sortiria algú millor.

Els pares, doncs, van donar llargues al pretendent. Amb els pocs anys que tenia la Teresa, no calia córrer, encara.

Però el temps passava i no es veia per enlloc cap més noi que la voltés. Així que quan aquell talòs va tornar per enèsima vegada, ella li va dir que sí. Quin remei! Si no volia fer-se monja, ja era hora de fer un pensament. No és que el trobés menys totxo que abans, però amb seny es deia que si a aquelles alçades cap més home no s’havia interessat per ella, de segur que ja no n’hi sortiria cap.

Així, doncs els pares en van trobar per pactar els capítols i decidir el dia del casament.

Arribat el dia, es va celebrar el casori, i després un bon tiberi. Allí el nivi anuncià que farien –cosa extraordinària– un viatge de noces. Aquest anunci –no cal dir– deixà tota la concurrència ben admirada.

Amb la tartana van marxar cap a la vila més propera. En arribar a un encreuament de camins, el nuvi parà la mula i després de rumiar una estona amb el cap cot, tornà a engegar. I, tot enfilant de tornada el camí del mas, li deia a la núvia. “Més val que guardem els diners del viatge, perquè més endavant ens aniran prou bé. Ben administrats, ens serviran per a comprar aviat uns quans caps de bestiar”.

D’aquesta manera, la núvia, que ja no s’esperava gran cosa, s’adonà que tot aniria encara més malament del que es pensava. Si a més de totxo era agarrat, ja es veia anant més justa que un pany de cop. Vist tot, més li valia carregar-se de paciència. Perquè com tothom sap, d’on no n’hi ha, no en pot rajar.

Al cap i a la fi, si es va casar amb ell es perquè volgué. I així es va conformar.*

*Història recollida de la meva iaia Rosa.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

CALENDARI DEL MES DE NOVEMBRE

06-11-2011, visites guiades al castell de Tous, organitzades pels Amics de Tous, a partir de les 11 del matí fins a l’una del migdia. Una estona abans ja es donaran els tiquets, de franc, per entrar a la visita a les portes del mateix castell.

27-11-2011. Conferència a les 12 del migdia al Castell de Tous, a la Sala del Molí (a l'entrada al Castell), a càrrec de l'historiador Bernat Roca i Pascual. El títol de la conferència serà:

ELS TOUS: ascens i caiguda d’un llinatge nobiliari i català. S.XIII-XIV i XV.

Argumentació.

Els senyors de Tous van ser una família de la noblesa catalana que va viure un temps d’esplendor i declivi juntament amb el de la Corona d’Aragó. Van acompanyar els comtes i reis de Catalunya en gestes, batalles i aventures diplomàtiques. El seu brusc declivi a principis del segle XV, la foscor documental i l’oblit van fer d’ells personatges de llegenda. Junts reviurem alguns dels moments més importants de la història dels senyors del castell de Tous.

RESUM DEL MES DE OCTUBRE



01-10-2011, es va inaugurar l’exposició “El patrimoni de Tous amb mirada d'infant" dibuixos realitzats pels infants i joves de Tous, des del 2007 fins al 2011, dins les activitats de les Jornades Europees del Patrimoni.



17-10-2011, amb els alumnes de 1r i 2n de l'escola Cérvola Blanca hem anat a visitar el local dels Amics de Tous per conèixer una mica el treball que fan, conèixer la nostra història i visitar l’exposició sobre el patrimoni de Tous, dibuixos fets pels infants i joves de Tous.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

EL CIRERER GANDUL

Del llibre "Tous Memòria Viva" d'Elisa Vidal.

EL CIRERER GANDUL

El bon pagès estava ben fart de tenir aquell inútil de cirerer. Ja ni se’n recordava de l‘últim any que havia fet cireres. I li va fer una promesa.

Primer el podaria ben eixerit i si després d’un parell d’anys no s’espavilava i feia alguna cosa de collita, doncs... hauria de pensar a fer-li la pell.

Li va costar molt decidir-se. Primer va parlar amb la mestressa. I com que encara no ho veia gaire clar, en parlà amb els amics a la taverna. Cadascú li donava la seva solució, cada una més miraculosa que l’altra.

Entre conversa i conversa, i posant en pràctica tots els remeis que li havien aconsellat, passà força temps. Mentrestant el cirerer creixia, creixia, però tot el suc se n’anava amb llenya pel troc. Tan gros es tornà, que quan es decidir a tallar-lo va pensar que bé en podia aprofitar la fusta. Esperà la lluna propícia i el tallà.

La fusta de cirerer és forta i fina. És una fusta noble, vet-ho aquí. Va rumiar molt, abans de decidir què en faria.

Si se’l venia, bé n’hi donarien un bon preu, però li dolia que algú fos feliç amb un a cosa bona que havia estat seva, per una vegada que això passava. I va rumiar com quedar-se’l de manera que al mateix temps li donés algun profit.

Del tros més noble en feu uns tres quartans que feien goig de veure. Amb els trossos li va fer a la dona un rentador per la casa. Del tronc llarg, li semblà una bona pensada de regalar-lo a l’església del poble. La creu que tenien estava ben corcada. Així, es deia, el cirerer tindria, al cap i a la fi, una utilitat notable, deixant justificat el temps que ell no en pogué treure fruit.

Passaren els dies i, arribades les festes de Setmana Santa, en la processó del Divendres Sant, quan la parròquia estrenava la nova creu, el pagès estava tot cofoi. Però en el fons no podia deixar de pensar amb tristesa en els anys que havia tingut cura d’aquell arbre i que mai no li havia agraït. I com aquell que remuga per dins, li deia dirigint-se a la creu. “Ai! Jesús, Déu meu, quina llàstima que em feu, germà dels tres quartans i del rentador de casa, si haguéssiu fet bondat, no us haguérem arrencat”.

Paradoxes de la vida i la natura, que ens ensenya que fins la més inútil de les coses, si es busca, te la seva utilitat. *

* Font: La iaia Paquita del Serralet.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

CALENDARI DEL MES DE OCTUBRE


01-10-2011, a les sis de la tarda inauguració de l'exposició sobre el Patrimoni de Tous sota el títol "El patrimoni de Tous amb mirada d'infant". Exposició amb els obres realitzades per infants i joves des del 2007 fins al 2001. En les obres podem veure, dibuixat i pintat, Roqueta, Sant Pere de l'Erm, Aubareda i Sentfores.

No us ho podeu perdre¡¡¡¡¡¡

RESUM DEL MES DE SETEMBRE



16-09-2011, es va participar a la Fira d’Igualada explicant llegendes de Tous.


25-09-2011, JORNADES EUROPEES DEL PATRIMONI, aquest any hem fet una sortida al santuari de Sentfores. L'historiador local Ramon Cuadras, va explicar la història del santuari i després ja al seu interior, l'artista local i pintor de les pintures interiors del santuari, Gabriel Junyent, va explicar i respondre a preguntes sobre les obres que van realitzar a començament dels anys 90, junt amb un altre pintor.

Al mateix temps els infants i joves, dibuixaven i pintaven el santuari. Obres que van quedar exposades a l'exterior. Va ser una matinal entranyable, amb un bon ambient, amb una bon sol que ens acompanyava i que vam acabar amb coques realitzades per veïns i veïnes que van participar en la sortida.

Durant el mes d'octubre es poden veure les obres sobre el patrimoni de Tous realitzades per infants i joves, desde el 2007 fins al 2011. No us ho perdeu.


divendres, 16 de setembre de 2011

LA COLLA DELS SET

Del llibre “Tous Memòria Viva”d’Elisa Vidal.

LA COLLA DELS SET

Acabada la guerra amb el francès, com passa de ben segur en totes les guerres, quedaren escampats per els nostres terres una petita part dels combatents que, escolliren per viure la manera més usual en aquestes casos: saquejar, robar, matar si calia i viure sense fer res.

La bona gent dels pobles i masies, que sempre és la que està més indefensa i la que sent els cops en carn pròpia, buscaren alguna manera d’autoprotegir-se. I així les masies del voltant del castell de Miralles fundaren, per defensar-se, “la colla dels set”. Aquesta colla la formaven homes que els veïns havien escollit perquè els consideraven valents, justos i honrats de manera provada. Així quan les bandes de bandolers atacaven algun indret, hi anaven els per ajudar els qui es trobaven en un mal pas.

Un cas concret que es recorda i ens pot servir de mostra va passar en un mas dels més grans de Miralles, després del pas de les tropes franceses per aquelles contrades. Fent camí cap el seu lloc de destí, un soldat va esquitllar-se fins a un mas a prop del camí, per veure si hi havia res per els descuidats. Volia aprofitar el desconcert i la por que la gent tenia al pas del exèrcit. Devia pensar que ningú no se n’adonaria. Però l’amo de la masia va sentir remor a les golfes, que és on tenies el rebost. En aquells moments l’amo no estava sol, sinó en companyia de la colla dels set. Quan s’adonaren del cas, decidiren actuar.

Fent palletes, triaren un voluntari d’entre ells, perquè servis d’esquer. Pel que fos, el que va resultar escollit en la tria, no tardà gaire a fer-se enrere. Els altres sis companys decidiren per unanimitat excloure’l del grup, perquè no es podien refiar d’algú que en el moment clau es feu fonedís. L’amo del mas demanà de posar-s’hi ell en lloc del que s’havia arronsat, perquè deia que ningú no coneixia la masia per dins, millor que ell. I tots hi estigueren d’acord.

Es col·locà sota de l’escala de cargol que pujava fins a les golfes, i els altres es quedaren fora. Quan ho tingueren tot preparat, els de fora trucaren a la porta ben fort, amb gran soroll, perquè no quedés dubte que eren molts. El lladre es volgué amagar de pressa i corrents. Sortí de les golfes per baixar cap a la planta baixa, perquè tan bon punt obrissin la porta, en el primer descuit, ell provaria d’esmnyir-se cap a fora. No tingué el treball. Perquè, en arribar a baix, l’amo li sortí de sota l’escala i amb un tret el deixà estès, sense donar-li temps a treure l’arma.

Aquesta mena de situacions, amb les seves variants, es donaven massa sovint en aquella època. Aquí s’hi pot ben aplicar aquell refrany de “a grans mals grans remeis”.*

* Segons record de la iaia Assumpció de cal Boladeras.

dimecres, 7 de setembre de 2011

Jornades Europees del Patrimoni

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE SENTFORES

DIUMENGE 25 DE SETEMBRE DE 2011

Sortida a peu a les 9 h. de la Plaça de Fàtima

A les 10 h. Visita del Santuari

Explicació de les pintures, història i arquitectura

Mostra de dibuix per a infants i joves

Degustació de coques

FES –NE I PARTICIPA – HI ! ! ! ! !

Organitza: Amics de Tous

Agraïments: Patronat de Sentfores i Cal Ton


dijous, 1 de setembre de 2011

CALENDARI DEL MES DE SETEMBRE

-Acabat el mes d’agost tornem a posar-nos a la feina.

Durant el mes de setembre es podrà visitar l'exposició sobre els treballs fets pels infants en les Jornades Europees del Patrimoni des del 2007 fins el 2010. Dibuixos realitzats a Sant Pere de l'Erm, Roqueta i Aubareda. El dia 1 d'octubre s'inaugurarà l'exposició amb els treballs realitzats a les JEP 2011, aquest any visitarem Sentfores.

-El dia 25 de setembre al matí anirem a Sentfores dins les Jornades Europees del Patrimoni. Comptarem amb l'historiador local, Ramon Cuadras que ens explicarà la història del Santuari i també ens acompanyarà en Gabriel Junyent, coautor de les pintures interiors dels Santuari.


dissabte, 16 de juliol de 2011

UNA BODA DESGRACIADA

L’història que us expliquem forma part del llibre “Tous Memòria Viva” d’Elisa Vidal Mas.
Va ser una de les històries representades en el Festival “Tous es Llegenda” celebrat el primer cap de setmana de juliol d’aquest 2011, a Tous.

UNA BODA DESGRACIADA

El mes de desembre de 1840, en el mas de cal Perotet del Coll del Guix, terme de Montbui, hi havia festa grossa, perquè es casava l’hereu.
En festes d’aquesta mena els convidats eren molt nombrosos. Tots eren parents, amics i veïns que acostumaven a reunir-se sempre que podien, amb el més mínim pretext. La gent portava regals molt diversos: coses útils per a la llar dels nou casats, conserves casolanes i fins i tot les tradicionals gallines per a fer l’escudella dels nuvis.
Com que les comunicacions eren molt diferents de les que tenim ara, la festa no s’acabava el mateix dia del casament. Tot el dia celebraven el casori. Al vespre un bon sopar donava forces per al ball que venia després a la sala del mas, on algun acordionista veí feia ballar la gent. Mentrestant, com és natural, els menuts no paraven, revoltant tota la casa. Entre tanta gatzara, quan ja era nit entrada, prop de les dues, la canalla esvalotaren les gallines i una s’escapà per la finestra. En adonar-se’n, la gent decidí com una part més de la gresca, sortir a buscar-la. Quatre homes ho feren sense pensar en el fred de l’hivern, ni tenir en compte que de vegades la nit es traïdora, sobretot en aquells temps que les partides de bandits eren moltes i tot sovint, per un tres i no res, atacaven la bona gent del camp.
El cas és que aquella mateixa hora la partida de bandolers dels tristament coneguts Casulleres i Marimon (anys enrere compartiren malifetes amb el Panna, de trista memòria per al nostre poble) i les seves lloques–com vulgarment s’anomenen els components de la banda–tenien encerclada la masia. Alguns de aquets bandolers, els anomenats Vallmont i en Vernet, havien jurat la mort a dos dels homes de la casa. Aprofitant la nit, s’amagaren estratègicament, esperant que al matí, quan obrissin les portes del mas per sortir la gent, ells ho aprofitarien per atacar en el moment més adien.
Però el que son les casualitats, una gallina precipità els fets, de manera que al sortir a buscar-la els homes, sis bandits els rodejaren, sis més prengueren la porta, i en Casulleres i en Vernet pujaren l’escala cap a la sala de ball, amb els trabucs a punt.
Podeu imaginar l’esglai d’aquella gent, sorpresos i espantats veient-se encanonats per aquells trabucs. La música calla, les dones xisclen, els nens s’amaguen darrere les faldilles de les seves mares, la núvia plora, els homes han d’aguantar-se les ganes d’intervenir, perquè no poden fer res més que esperar el que ja es veu a venir. A qui busquen aquets desgraciats –es devien preguntar–, que s’atreveixen a atacar precisament en un dia de festa i davant de tanta gent?
No tardaren a saber-ho. Després de manar seure la gent, van fer entrar la resta dels components de la banda, tots armats. Començaren a buscar entre les persones allí reunides. Agafaren dos homes, en Ramon el nuvi, i el seu pare, en Martí Morera, i els lligaren sense miraments. En aquestes que surt la mestressa de la casa, mare i dona dels segrestats, demanat clemència sense aconseguir res més que les mofes d’aquells mals nats. Tot seguit se’ls endugueren, però abans de marxar també prengueren un home anomenat Seuba i el lligaren junt amb els altres.
La festa a la casa desaparegué. La núvia estava desconsolada. La mare desesperada. Amb una mica de sort, pensava, potser amb un rescat s’ha acabarà tot. Els veïns així ho creien. Li donaren suport i, si feia el cas, li oferiren la seva col·laboració.
Però el cas no es resolgué tan fàcilment. Tan sols era un passar comptes per a aquells bandits. L’endemà al matí, en el terme de Sant Genís, a la Sala, separats l’un de l’altre per un bon tros, es trobaren els cossos del pare i del fill degollats. En Seuba, sense cap raó aparent que ell pogués explicar, el deixaren anar. Donava la impressió que sols volien crear terror i por, molta por, a aquella gent.
La casa de cal Perotet se’n va sortir, amb una manera de fer ben pròpia. Quedaren l’avia, la jove i un noi quasi un nen. Arribat el temps, aquest jove es casà amb la víuda del seu germà. D’aquesta manera continuava endavant fins avui una família que no es volgué rendir davant l’adversitat, com d’altres ho feren buscant el refugi i la seguretat de les viles. Ells es quedaren a la terra, lluitant amb ella, per ella i per ells.*

*aquestes pàgines recullen el relat que ens en feu l’avi Joan Morera.

diumenge, 3 de juliol de 2011

CALENDARI DEL MES DE JULIOL


03-07-2011. Inauguració d’una nova exposició:

Petites exposicions

d’objectes petits

LA VIDA TRAVÉS DEL TEMPS

Inauguració 3 de juliol a les 12 h.

Visita: Dissabtes de 6 a 8 h de la tarda.

Per grups a hores convingudes.

Telf. 616114999

A través dels rellotges dels nostres avis i àvies, podrem imaginar com passava la seva vida.

Rellotges de casa, de butxaca o despertadors...

A la sala d’exposicions “CAMIL RIBA” dels

Amics de Tous.

No us ho podeu perdre

Us convidem a venir i poder-ne gaudir.

09-07-2011, farem la sortida cultural de l’any. Visitarem Poblet, L’Espluga de Francoli i Montblanc.

Bones vacances a tots els socis i sòcies, en primer lloc, i a tothom qui estima la cultura del nostre poble.

RESUM DEL MES DE JUNY

-Les activitats d’aquest mes han estat de caire intern, entre altres coses, hem estat organitzant l’arxiu de llibres històrics que hem trobat als arxius, per posar-los a disposició dels historiadors que ho requereixin, com dels estudiants que realitzin treballs de recerca.

dijous, 16 de juny de 2011

LA CÉRVOLA BLANCA o LA LLEGENDA DE LA FOU


Aquesta llegenda te una vigència per dues raons: que després de les moltes pluges que hem tingut el paratge d ela Fou està esplendorós i es digne de visitar.

L’altra raó es que el primer cap de setmana de juliol a Tous es celebra el segon “Festival de llegendes de Tous” on es podrà escoltar llegendes d’arreu dels paoisos catalans. Hi esteu convidats.

LA CÉRVOLA BLANCA o LA LLEGENDA DE LA FOU

La llegenda de la “Cérvola Blanca” es remunta a l’època feudal, quan els castells i senyorius tenien plena vigència.

La seva transmissió oral, que ens ha arribat fins avui, li ha anat donant diversos matisos de forma, recollits en diverses versions escrites, que presenten un fons comú que no canvia.

En el temps en què succeïren els fets, els senyors del Castell de Tous –diu la llegenda– eren respectats i considerats com a senyors de molta categoria. Tot era prosperitat i benestar. Però, com que no hi ha rosa sense espines, els faltava una descendència a la qual deixar els béns i el seu futur llinatge. Això els tenia ben tristos i malenconiosos.

En aquells dies, els boscos del castell eren espessos, molt més extensos que ara i plens de caça major: senglars, cérvols, llops... La caça era un bon motiu per a organitzar trobades entre els senyors feudals veïns.

En una d’aquestes caceres, quan anaven pel bosc de la Devesa, prop de la Fou, s’aparegué als caçadors, com una centella, una cérvola blanca. Van fer apostes tot seguit, per veure qui l’aconseguiria, però se’ls feu fonedissa i no pogueren ni tan sols seguir-li el rastre. Des d’aquell dia, els caçadors la pogueren veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats.

En l’últim intent per a atrapar-la, aconseguiren acorralar-la entre unes bardisses i l’espadat. Però... per més que buscaren no la van trobar. Només hi havia en el seu lloc una nena de bolquers, blanca com la llet i rossa com un fil d’or. Davant una troballa tan extraordinària, i enmig de la sorpresa general, el senyor se l’endugué amb ell tot dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”. Així, enmig de festes i gran joia, la nena fou adoptada com a filla pels senyors del castell.

Passaren els anys i la noia es convertí en una formosa donzella, envoltada d’admiradors que la pretenien. Però, tant tenia de bonica com de desdenyosa. Amb menyspreu pels pretendents deia fins i tot que seria d’aquell qui li portés viva o morta la cérvola blanca. Els qui li sentien dir això s’esglaiaven perquè sabien que demanava un impossible: mai ningú no havia aconseguit ni veure’n el rastre.

Provaren sort nois vinguts de tot arreu, però, un per un, es donaven per vençuts. Només un persistí més enllà de tota mesura. Estava tan foll per l’amor de la noia, que la gent se’n compadia.

Un dia, extenuat de cansament, es trobava dins de la Fou. Estava assegut al peu d’una balma per descansar una mica. Tot d’una, mentre maleïa la condició capritxosa que el tenia allí, sense saber d’on ni com, sortí un pastor que li preguntà:

–Què us passa que esteu tan abatut?

El jove li explicà el seu desig d’aconseguir la cérvola i el perquè, i li deia que seria capaç de fer el que fos per tal d’aconseguir-ho.

–Potser jo us puc ajudar– li respongué.

–Com?

–A canvi de la vostra ànima.

–Fet.

–Doncs bé, veniu aquí a les dotze de la nit. I quan sentireu la

primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors li dispareu i serà vostra.

Dit això, desaparegué. Aquell lloc encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que era ben bé ell sota l’aparença d’un pastor.

A la nit, l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait per a poder veure la cérvola enmig de la foscor, el jove esperava el primer batec de la campana. Al seu so l’animal, com sortit d’enlloc, creuà pel seu davant. Veure la cérvola i disparar la fletxa fou tot u. La sageta la tocà però sols la deixà ferida.

Ell, desesperat, es creia burlat com tantes vegades. Li seguí el rastre de la sang, boscúria endins, pels llocs més tenebrosos d’aquell indret. Quan hagué passat el tros més atapeït, aparegué davant els ulls la visió més fantàstica que ell podia imaginar. Tenia davant seu una meravellosa balma; del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes i verdes, cobertes de voltes de pedra i amb tot el verd pel davant. Però –més extraordinari encara– a la vora del llac la noia que ell estimava tenia sobre la falda la cérvola ferida i la guaria amb les seves mans...

Es llançà als peus de la noia i de genolls li digué:

–Jo he complert la condició que calia perquè fossis meva. En faràs aquesta mercè?

–Compliré la promesa, però abans deixa’m fer-te una proposta.

–Demana’m el que vulguis.

–Doncs, que fugim d’aquest món, per poder viure junts per sempre.

Tant bon punt ell digué que sí, el llac es va obrir i la terra els engolí per sempre.

Ni ell, ni ella, ni la cérvola tornaren a ser vistos després d’aquell dia.

La llegenda diu que només se’ls pot veure la nit del 24 d’agost, dia de sant Bartomeu, al Toll Gran de la Fou a les dotze de la nit. Però d’allí no n’ha tornat ningú dels qui els han vist: han quedat encantats, convertits en una roca més de les que ja hi ha aquell paratge.*

* Qualsevol fill de Tous us explicarà sense variants aquesta mateixa versió de la llegenda de la Cérvola Blanca.

dilluns, 13 de juny de 2011

SORTIDA CULTURAL 2011








DISSABTE 9 DE JULIOL DE 2011


Sortida de Tous a les 9 del matí, de la Plaça de Fàtima


Arribada a Tous, a les 19.30 del vespre


Visita del Monestir de Poblet (Visita lliure), museu de la Vida Rural a l’Espluga de Francolí i Montblanc


Preu socis i sòcies 24 Euros


Preu no socis o sòcies 29 Euros

Inscripcions Ajuntament de Tous i Amics de Tous


fins 7 de juliol de 2011.


També a l’adreça amicsdetous@hotmail.com

dissabte, 4 de juny de 2011

CALENDARI DEL MES DE JUNY

-Durant aquest mes es duran a terme activitats dins de l'Associació, catalogació, arxiu, preparació de les properes activitats, com la sortida cultural el proper 9 de juliol.

RESUM DEL MES DE MAIG



07-05-2011, es va inaugurà l’exposició de pintures de la Núria Riba. Està tenint molt bona acollida.

16-05-2011, amb els nens i nenes de l’Escola de Tous vàrem anar per les rodalies de la vila per aprendre quines són les plantes que tenim més a mà i conèixer les seves propietats medicinals.

diumenge, 15 de maig de 2011

ELS CAPTAIRES

Avui dia de Sant Isidre m’hi recordat de la cançó que la iaia ens cantava de petits i que surt en aquesta història. Es escrita a la dècada del 1990, i es podria escriure igual avui dia.

ELS CAPTAIRES

De pobres sempre n’hi ha hagut. Uns ho han estat per necessitat, d’altres perquè la inèrcia de la vida els hi ha portat. Les nostres contrades no han estat cap excepció: molta gent anaven a captar, però ho havien de fer seguin les regles.

N’hi havia que per pagar l’almoina – i sovint l’estada d’una nit a la pallissa – cantaven unes rondalles de dolça cantarella, que encara se sentien en les primeries del nostre segle. Recordo la que em cantava la meva iaia, i que començava així: “ Sant Isidro, sant Isidro de la Vila de Madrid, s’ha quedat sens pare i mare i els parents l’han avorrit... “ ella l’havia apresa dels pobres que passaven a captar per la masia.

D’altres posaven en pràctica el costum de “canviar pa per parenostres”. Els pobres captaires resaven parenostres en els llindars de les cases per les ànimes dels difunts de la família, la qual agraïda, els feia caritat amb un bon bocí de pa moreno ben gustós, pastat per la mestressa de la casa.

Els costums han variat, les necessitats també, però els pobres continuen captant. Amb el pas dels anys, l’estil de demanar caritat s’anà modificant. Primer menyspreaven el pa, s’oblidaven dels parenostres i demanaven diners. Quan després de la guerra es tornà a passa gana, el pa tornà a ser bo.

En els nostres dies, tots veiem el rosari de persones que passen per les casses. Cadascú amb un estil ben diferent. Porten estampetes demanant en nom de moltes causes, o venen calendaris i petites coses, com mocadors de paper o bosses d’escombraries a preu més alt que a les tendes, per justificar l’almoina. D’altres demanen diners sense més excusa que la seva necessitat, que és raó de prou pes. Fins i tot hi ha qui diu que ha fet fallida la seva empresa i demana ajuda per sortir-se’n.

L’ajuda a l’indigent és bona i necessària, però no hauria de recaure sempre sobre la massa de la gent del poble, que bé paga puntualment els impostos, amb la part corresponents a ajuda social. Però el cert és que una gran majoria de gent necessitada, si no fossin les institucions paral·leles de l’Església o de la societat civil, moltes vegades es quedaria completament desatesa.

S’ha avançat molt en el nostre segle, s’han aconseguit moltes millores socials, però la lacra social de la gent indigent en lloc d’arreglar-se, sembla que empitjora. Això ens ve a dir que la sensació que tenim que hem millorat molt, no és certa. Fins que no siguem capaços de donar solució a aquestes persones, a les quals no queda cap esperança, no podrem dir, ni fort ni flux, que la igualtat i la justícia van de bracet amb la democràcia. Sols aquest és el mitja que ens ha de permetre treballar per a aconseguir una vida millor per a tothom.*

* A partir de testimonis diversos, i sobretot El sol de Tous.

dijous, 5 de maig de 2011

CALENDARI DEL MES DE MAIG

07-05-2011, Inauguració de l'exposició "Una mirada a Tous" de l'artista local Núria Riba. La majoria són paisatges de Tous pintats d’una manera molt novedosa i original. La Núria utilitza diferents técniques per elaborar les seves obres.

L'acte inaugural serà el dissabte dia 7, a les 8 h. de la tarda. Obert cada setmana, els dissabtes de 6 a 8 hores de la tarda, i els diumenges de 12 a 14 hores de la tarda.

-Anirem un dia amb els nens i nenes de l’escola a conèixer les plantes remeieres al voltant del poble.

dimecres, 4 de maig de 2011

RESUM D’ABRIL


11-04-2011, amb els nens i nenes de 1r, i 2n, de l’Escola Cérvola Blanca, vam anar a veure i conéixer el rec i els horts del poble.

23-04-2011, Diada de Sant Jordi, tot i el mal temps, varem posar una parada de roses a la Plaça de Fàtima. El cas és que, tot i la pluja, el dia de Sant Jordi es va poder celebrar.