INQUISICIÓ I BRUIXES
(Escrit extret del llibre "Tous Memòria viva", d'Elisa Vidal Mas)
Dia per altre, en els mitjans de comunicació surt la notícia d’un infant que ha estat maltractat, apallissat, fins i tot mort, pels seus pares. És espaordidor sentir o llegir el relat dels fets. Sembla impossible que un ésser humà pugui abusar d’un infant d’una manera tan brutal i sàdica. I menys comprensible és que els danys els faci un, o tots dos progenitors. És un fet tan quotidià que esborrona pensar la freqüència amb què es produeix.
De vegades ens preguntem com és possible que això passi en els nostres dies. Abans no passaven aquestes coses, ens diem. Almenys no ens ho deien i no ho sabíem. És que no passaven? Era més còmode creure en accidents i coses per l’estil. Tothom es quedava més tranquil. Com que els afectats no tenien res que els pogués inculpa, qualsevol mentida ben justificada, quasi sempre servia per justificar-se.
En un document del 1624 hem trobat un fet que, als ulls del que sabem avui, són sens dubte mals tractes, però en aquell temps tingueren un desenllaç ben singular. El pare d’una nena maltractada ho explicava així al sots-veguer de la ciutat d’Igualada.
“La nit prop-passada entre les dues i tres hores de la matinada poc més o menys, estant reposant al llit acompanyat de la meva dona i una filla de dos mesos, hem sentit que plorava, hem anat a veure que volia. Després m’he llevat i he anat a la plaça de la present vila per llogar quatre garbés, que per segar els blats hauré de menester i quan he tornat a casa, la dita ma muller m’ha dit que ella havia donat de mamar a la dita sa filla i mia: després l’ha posada en el capsal del llit i en fer-li un peto s’ha adonat que dita minyoneta no respirava i en mirar que passava, l’ha alçada i l’ha trobada morta”. Fins aquí l’explicació que feia el pare dels fets succeïts aquella nit.
La versió del sots-veguer explicava així el cas, d’una altra manera en l’acte que ell va aixecar.
“Per haver-me cridat i demanat en casa de Geroni Rossell, sombrerer de la present vila a on he vist i m’han ensenyat una minyoneta d’edat de dos mesos poc més o menys, morta, la qual, segons los senyals que apareixen en sa persona, fou morta en la nit prop-passada amb força i violència, ja que clarament es veu en lo segí i ventre; també es veu clarament que sota les aixelles ha estat apretada i colpejada amb dita opressió. Dita minyona ha estat morta”.
L’explicació del pare per a donar raó dels fets fou aquesta:
“A la minyona segons entenc l’han morta algunes dones veïnes, molt mentideres, vulgarment dites bruixes, en la nit prop-passada, que han entrat a casa d’amagat”.
Quina excusa més còmoda i imaginativa. En el nostre temps, ningú no se l’empassaria. Però la culpa es molt negra i no la vol ningú. Per això en aquella època, tan els pares com al sots-veguer, els resultà menys complicat acceptar com un fet aquesta estranya explicació. En aquells temps en què la Inquisició resolia aquests casos, un desenllaç semblant era una solució possible. I si de passada algú es treia de sobre persones que no els queien bé...*
*Font: Arxiu Històric comarcal d’Igualada.
Dia per altre, en els mitjans de comunicació surt la notícia d’un infant que ha estat maltractat, apallissat, fins i tot mort, pels seus pares. És espaordidor sentir o llegir el relat dels fets. Sembla impossible que un ésser humà pugui abusar d’un infant d’una manera tan brutal i sàdica. I menys comprensible és que els danys els faci un, o tots dos progenitors. És un fet tan quotidià que esborrona pensar la freqüència amb què es produeix.
De vegades ens preguntem com és possible que això passi en els nostres dies. Abans no passaven aquestes coses, ens diem. Almenys no ens ho deien i no ho sabíem. És que no passaven? Era més còmode creure en accidents i coses per l’estil. Tothom es quedava més tranquil. Com que els afectats no tenien res que els pogués inculpa, qualsevol mentida ben justificada, quasi sempre servia per justificar-se.
En un document del 1624 hem trobat un fet que, als ulls del que sabem avui, són sens dubte mals tractes, però en aquell temps tingueren un desenllaç ben singular. El pare d’una nena maltractada ho explicava així al sots-veguer de la ciutat d’Igualada.
“La nit prop-passada entre les dues i tres hores de la matinada poc més o menys, estant reposant al llit acompanyat de la meva dona i una filla de dos mesos, hem sentit que plorava, hem anat a veure que volia. Després m’he llevat i he anat a la plaça de la present vila per llogar quatre garbés, que per segar els blats hauré de menester i quan he tornat a casa, la dita ma muller m’ha dit que ella havia donat de mamar a la dita sa filla i mia: després l’ha posada en el capsal del llit i en fer-li un peto s’ha adonat que dita minyoneta no respirava i en mirar que passava, l’ha alçada i l’ha trobada morta”. Fins aquí l’explicació que feia el pare dels fets succeïts aquella nit.
La versió del sots-veguer explicava així el cas, d’una altra manera en l’acte que ell va aixecar.
“Per haver-me cridat i demanat en casa de Geroni Rossell, sombrerer de la present vila a on he vist i m’han ensenyat una minyoneta d’edat de dos mesos poc més o menys, morta, la qual, segons los senyals que apareixen en sa persona, fou morta en la nit prop-passada amb força i violència, ja que clarament es veu en lo segí i ventre; també es veu clarament que sota les aixelles ha estat apretada i colpejada amb dita opressió. Dita minyona ha estat morta”.
L’explicació del pare per a donar raó dels fets fou aquesta:
“A la minyona segons entenc l’han morta algunes dones veïnes, molt mentideres, vulgarment dites bruixes, en la nit prop-passada, que han entrat a casa d’amagat”.
Quina excusa més còmoda i imaginativa. En el nostre temps, ningú no se l’empassaria. Però la culpa es molt negra i no la vol ningú. Per això en aquella època, tan els pares com al sots-veguer, els resultà menys complicat acceptar com un fet aquesta estranya explicació. En aquells temps en què la Inquisició resolia aquests casos, un desenllaç semblant era una solució possible. I si de passada algú es treia de sobre persones que no els queien bé...*
*Font: Arxiu Històric comarcal d’Igualada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada