EL BATRE

L’agost es un bon mes per recordar les feines de pagès que com el batre es portaven endavant en aquest temps.

Igual que el segar, el batre és tan antic com la necessitat de fer farina del blat. Primer se sega, després es bat, més tard en mol i es fa la farina.

Després d’haver segat, doncs, la pagesia començava a batre. Els dies eren llargs, però calien totes les hores per la feina que el batre comportava. Normalment es feia entre juliol i agost.

A punta de dia es començava a garbejar. Amb el carro passaven pels camps i recollien les garbes de les garberes. Normalment calien dos homes per a aquesta tasca. L’un a terra aixecava les garbes amb la forca de dues pues i l’altre a dalt del carro les col·locava correctament. Així portaven a l’era el màxim de garbes, amb un mínim de viatges.

Tot seguit s’escampaven les garbes per l’era. En aquest punt de la feina, sobretot a les masies, es començaven a veure dones i canalla, que solien cuidar-se de tallar els vencills, desfer garbes i escampar-les amb les forques de manera regular, mentre els homes preparaven animals i estris per a la tasca que llavors seguia.

Si la batuda es feia amb un sol matxo, primer s’enganxava l’animal al corró. Durant unes hores donava voltes per damunt de les garbes, fins a fer saltar el gra de l’espiga, mentre els homes de tan en tan giraven la batuda. Seguidament es canviava el corró pel trill.

El trill més antic que es coneix és el trill pla: per tallar la palla portava unes rengleres de ganivets, una de ganivets serrats alternant amb una de rectes, i així totes. Després arribà el trill més modern, utilitzant fins fa ben poc. Aquest portava rengleres de ganivets que giraven sobre ells mateixos i així tallaven més fàcilment la palla. Al damunt del trill, que era de fusta plana, s’hi posaven pedres o algun altre pes perquè talles més. Quan els deixaven, eren les criatures de la família les que hi pujaven al damunt. Per a elles era molt divertit.

Si es tenien dos matxos, el treball se simplificava, de manera que utilitzant alhora el corró i el trill es podia fer la batuda més grossa o si no amb menys temps.

Al voltant del mig dia, si tot anava bé, es donava per feta la batuda. Els homes tancaven els animals a l’estable, i tots els de la casa, avis, dones, nens, a més dels homes, anaven a l’era. Cadascú tenia el seu lloc: els homes amb els diables treien la palla grossa de damunt del gra; tot seguit es passava el rampill petit, per treure la palla petita, i tots els que podien anaven a tirassar, és a dir, a arreplegar el gra amb el tiràs per fer-ne una pila. Fins i tot els nens tenien tirassos a la seva mida, que el pare els havia fet. Al darrere, les dones escombraven l’era amb escombres de bruc i amuntegaven el gra perquè no en quedés gens a terra. Llavors es deixava la batuda a l’era i s’anava a dinar.

Després de dinar era convenient fer migdiada i així recuperar forces per la tasca que encara quedava per fer. D’aquesta manera aprofitaven l’estona que faltava fins que no començava a bufar la marinada.

La marinada no fallava gairebé mai. Totes les tardes a la mateixa hora arribava el vent, i els homes es posaven a ventar amb les forques de cinc pues, de manera sincronitzada, separant el boll del gra amb cada cop de forca. Quan al cap d’unes poques hores, el gra de la pila semblava quasi net, encara era palejat amb una pala plana i gran. Finalment, a cops de cabàs, el passaven per la garbella. A força de braços, un home pujant dalt d’un piló sacsejava la garbella que per l’altre costat s’aguantava amb una corda a la pua d’una forca. El sedàs deixava passar el gra net, mentre retenia les pedres i brosses més pesades.

Sols quedava per fer ensacar el gra. No costava gaire, perquè suposant una batuda grossa i bona, no es feien més que dotze o catorze sacs de mitjana.

Les coses eren així en un dia normal. Però, quan el vent no volia bufar o plovia a mig fer, es feia “panada”: s’havia de deixar per a l’endemà la pila de gra brut, amb la pèrdua de temps que això suposava.

Un aspecte molt important en el batre era el social. S’aplegaven juntes moltes persones, per fer conjuntament una feina: mentre un torn menava els animals que amb els ulls tapats rodaven sobre l’era, els altres esmorzaven, o feien beguda o bé xerraven.... Aquells matins de trill les eres s’omplien de cants de tota mena: des de sarsueles a les cançons populars, cantades totes amb la mateixa tonada.

Aquets trets ens parles d’un tarannà molt nostre que no hauríem de perdre, almenys en la part positiva.

Tot era ben diferent d’avui dia, perquè les màquines de segar i batre no necessitem vent, ni tot un estiu de sol. Fan més feina elles soles en un dia, que deu pagesos d’abans en una setmana.

Per això ens admira tant la paciència i constància d’aquella gent que, treballant de sol a sol, només aconseguien uns resultats ben migrats.