divendres, 16 d’abril de 2010

COSES DE FAMÍLIA

(Amb la proximitat de Sant Jordi, una història de com anava això d'aparallarse en altres dies, sembla prou adient)


La casa era antiga, gran i amb regust d’autèntica masia catalana. D’aquelles de sempre.
Feia més de Quatre segles que l’habitava la mateixa família. Havien superat problemes, guerres, crisis familiars, èpoques més o menys bones, secades, fins i tot necessitats. A mitjans del segle XIX, a la casa no hi havia nens, sols els avis i els hereus. S’acabava la família en aquell punt.
I era llàstima perquè els havia costat molt de sortir dels deutes i hipoteques que els havien gravat les terres en els últims temps. El fet de superar les dificultats que havien tingut, portà a la llar una certa tranquil•litat, que els va permetre de pensar en el futur de la casa. S’adonaren que–quant tot començava a anar bé, el que se’n podia dir viure folgats–, aleshores justament es trobaven sols.
L’hereu no tenia precisament una salut de ferro. Era delicat i malaltís i ben poca ajuda representava per als treballs de la hisenda. La jove era treballadora, molt llesta, tot i que no sabia de lletra. Ella quan anava a mercat, treia el millor preu de tot. Duia apamats o mesurats tant animals com productes del camp, de manera que sabia per endavant el que n’havia de demanar. Bé se li podia aplicar la dita: “quan tu hi vas, ella ja en torna”.
Així, amb els estalvis i la seva bona administració, aquella bona dona afegí a casa seva la propietat de diverses cases a vila, i fins i tot entre altres coses algunes accions del carrilet que arribava aquells dies a Igualada.
Aquesta mestressa, doncs, tenia una neboda, que des de joveneta i per diverses raons, vivia al mas i els ajudava en les feines de la casa. També hi vivia un noi nebot d’ell, que ajudava en les feines pesades del camp.
Amb el pas del temps va succeir una cosa ben normal en el jovent: es van enamorar. Però no entre si. Ella d’un noi fill d’un mas veí. Ell d’una noia del poble. I la cosa semblava ben seriosa.
Però el destí tenia uns altres plans. Després de molt rumiar, els hereus decidiren que en no tenir ells descendència, bé podrien afillar-se els seus nebots. Com? Arreglar-los un casament entre ells, de manera que tot quedés a casa. Ni els cognoms haurien de canviar.
Per aquells anys, la família tenia molta influència en els seus membres joves. Es portava a terme el que decidien els grans. Així als nois no els quedà més remei que trencar les relacions amb els seus respectius promesos i acceptar casar-se entre si.
El casament se celebrà en la intimitat de la família, de matinada, com s’acostumava a fer. Exactament a les 4 del matí, en una capella propera a la casa.
En acabar la cerimònia, els joves aprofitaven el dia que tot just despuntava per anar a collir erb – llegum per al bestia –, mentre els pares marxaven de viatge, cosa que sempre havien desitjat.
Això ens fa adonar del gran canvi de mentalitat que s’ha produït en pocs anys. El que aleshores era normal, ara ens sembla incomprensible i inacceptable. Però en honor a la veritat, el cas és que el sistema funcionava i quasi sempre bé.*

*Segons el testimoni del Josep M. de cal Claramunt.