dimecres, 15 de desembre de 2010

LES DIDES I ELS ESCANYATS DE LLET

(Història extreta del llibre "Tous Memòria Viva" d´Elisa Vidal Mas)


La dida és en la nostra cultura una figura prou coneguda. En altres temps eren o bé una necessitat o bé un luxe que permetia a les famílies que els era necessari, fer bon ús dels seus serveis.
No totes les dides ho eren per les mateixes circumstàncies. Era freqüent que quan a una mare se li moria un fill nadó, es donava veus en els llocs propers i molt sovint es trobava que en alguna família la mare no podia alletar el seu fill, per la qual cosa necessitava amb urgència una mare de lloguer que la suplís.
El lloguer es pagava en metàl•lic, quasi sempre mensual i es feia de comú acord.
La majoria de la gent de mitjana edat ha sentit explicar a casa seva el cas d’una dida de la família o bé d’algú del poble.
Fins que no hi hagué les llets preparades, les dides tingueren vigència i d’això no fa gaires anys.
Quan no es trobava cap dida tenien que recórrer a situacions d’emergència, com demanar ajuda a alguna veïna. Si era per pocs dies aquesta acceptava compartir la seva llet, entre el seu fill i el de la mare que no en tenia, però només fins trobar una dida. O bé se sap de qui va prendre una cabra per dida, que alletava el nen directament fins que era prou grandet.
En la majoria dels casos, les dides eren una necessitat de supervivència. Però no sempre era així. Moltes famílies benestants de la burgesia local, necessitaven dides per qüestions molt més prosaiques. Senzillament no s’estilava que una mare amb cert nivell social, cries el seu fill ella mateixa. Per això anaven a pagès a buscar una dida, i li duien la criatura perquè la fes créixer.
La dida era quasi sempre algú que alletava el seu fill i que per criar un nen de lloguer, desmamava el propi, fos de l’edat que fos.
Molt hi hauria a dir sobre aquests comportament, que feia deixar el fill, gairebé sempre en famílies de recursos molt limitats tant culturals com materials i sanitaris, i amb l’única raó de la conveniència social.
Només la misèria feia que una mare negués la llet al seu propi fill per vendre-la a un altre. El que era ben cert, és que la relació entre la mare i el fill de llet creava un vincle molt fort, de tal manera que passava a ser part de la família que la acollia de per vida, perquè aquestes criatures – a més de llet – aconseguien l’amor de la família amb la que vivien com si fossin un fill més.
Els nens un cop acabada la cria de llet, tornaven a casa seva, amb uns pares i germans que de fet no coneixien. Era com si els arranquessin del seu medi natural. Per això no és estrany que quan anaven creixent, tot sovint anessin a veure a la seva mare de llet, amb un afecte molt especial.
Cas a part eren els nens desmamats per força. Se’ls anomenava els “escanyats de llet”. Aquest sobrenom era perquè en quedar-se sense llet materna massa menuts, els havien d’alimentar amb qualsevol cosa: llet d’ametlles xafades, pa amb vi, sopes de seva o d’all, fins pa mastegat amb arengada i altres coses per l’estil. Era veu popular que creixien desnerits i migrats perquè els faltava la llet de la seva mare quan més falta els feia. Per això eren dèbils i delicats de salut.
La dida i els escanyats de llet, són entre moltes altres, dues figures del nostre ventall de personatges, que han esdevingut populars. Sens dubte, cada figura popular te la seva història al darrere, que és molt interessant d’esbrinar. *

* Font: L’avi Ramon Fontcuberta i la iaia Lola de cal Salla.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Mercat de Santa Llúcia i els tallers solidaris per a la Marató de TV3






MERCAT DE SANTA LLÚCIA I ELS TALLERS SOLIDARIS

Col•laborem amb la Marató de TV3
Contra les lesions medul•lars i cerebrals adquirides

El diumenge dia 12 de desembre de 2010, de les 10.30 a les 13.30 van fer el mercat de Santa Llúcia i els tallers solidaris. Va ser una matinal agraïda, ja que va fer bon temps i hi van haver moltes paradetes amb tions, sabó natural, articles de llana, articles de decoració nadalenca, flors i figures de fang, joies, ampolles de vidre gravades amb sorra, mocadors del Ball de Faixes i fins hi tot “palomites”. Per acabar d’animar el matí es van fer els tallers solidaris que van consistir en las construcció d’un pot de cartró pels llapis o els colors i un altre taller de roba. També hi va haver un taller de maquillatge que va tenir molt èxit. Durant el matí es van poder fer rodones per a la Marató en un quadre que al final del matí es va subhastar amb un preu final de 30 Euros que aniran per a la Marató.
Amb aquesta activitat i amb les guardioles que estan a les botigues fins el dia 18 de desembre, volem aportar un granet de sorra per a col•laborar amb la Marató de TV3 i el diumenge dia 19 fer la donació dels diners recollits, per tirar amb aquesta iniciativa que ajuda als professionals a poder investigar per trobar remei a moltes malalties que encara no es poden curar.
Agrair a totes les entitats i persones que han pogut fer possible aquesta activitat un any més.

dimecres, 1 de desembre de 2010

CALENDARI DEL MES DE DESEMBRE

12-12-2010, celebrarem el mercat o fira de Santa Llúcia, en favor de la MARATÓ de TV3, que ja portem uns anys participant-hi.

Anirem un dia a l´escola a parlar amb els nens.

A tots els nostres seguidors:UN BON NADAL I FELIÇ ANY 2011. Desitjant que sigui més generós amb tothom, que el any que estem acabant.

RESUM DEL MES DE NOVEMBRE

-06-11-2010, Es va inaugurà una exposició de pintures a càrrec del veí de Tous Enric Mir, pintades sobre tela i sobre fusta. Tot un èxit, sobretot cal destacar que són paisatges de Tous. Encara es poden veure a la sala Camil Riba.





07-11-2010, les visites al Castell de Tous van ser tot un èxit, superant els assistents un cop més.

-El mercat que va omplir un any més tot el llarg del C/ Carretera, va anar prou be.

18-11-2010, vàrem anar a l'escola explicant als nens coses de Tous, i visitant una barraca de pedra seca, per fer coneixer als nens tot aquest món des de dins.

dilluns, 15 de novembre de 2010

LA SENYORA DE TOUS

Aquesta llegenda de Tous es una de les més estimades per la nostra gent.
Del llibre "Tous memòria Viva " d´Elisa Vidal Mas


La contalla de la senyora de Tous és la nostra llegenda per excel·lència. És de totes, la que el poble ha fet més seva. És l’única llegenda que – parlis amb qui vulguis dels veïns del poble – tothom l’explica igual, sense canviar res de res. Ha estat escrita cent vegades i cent més s’escriurà.

Diu la llegenda que hi havia al castell de Tous una senyora capriciosa i llaminera, molt difícil d’acontentar: de tan acostumada que estava al luxe i a la bona vida, qualsevol refinament li semblava poc.

La bona taula era la seva perdició. Només volia exquisitats.

Entre els àpats opulents i les disbauxes que els seguien, semblava com si la senyora tingués riqueses sens fi. Als pobres cuiners els tenia martiritzats.

Però hi va haver un cuiner que li durà una mica més que els altres: li havia fet descobrir que els cervellets de canari eren boníssims. Però tan bon punt començar d’escassejar aquest aliment tan rar, la feina del cuiner es va acabar.

Un altre, li serví un deliciós suquet d’ossos, molt ben amanits. Quan li preguntà que era el que li donava aquell gust tan bo, el cuiner respongué: “És el moll de l’os de bens negres, només de bens negres”. Des d’aquell dia sols volia aquell menjar, i cap altre la satisfeia. Primer s’acabaren els bens negres dels seus ramats, després els bens negres de les seves contrades.

Tan difícil es feia trobar-los, que la senyora del castell va acabar tots els seus recursos, va haver de vendre moltes possessions i empenyorar-se per tos costats. Aviat es va arruïnar. I els seus creditors es quedaren amb les poques propietats que encara li pertanyien.

En tal situació i desposseïda de tot, es veié obligada a demanar caritat anant de casa en casa per poder malviure. Voltant per les masies que un dia foren seves, es diu que en una d’elles la mestressa li donà un crostó de pa i unes nous.

Era tanta la gana que duia endarrerida, que mentre menjava aquell pa amb nous les llàgrimes li vingueren als ulls. Quan li preguntaren que li passava, ella digué, planyent-se del seu infortuni: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui fora la senyora de Tous”.

Una constatació curiosa és que quan parles d’aquest fet amb qualsevol persona de les masies del poble , et fa saber, molt cofoi, que era a casa seva on van donar el pa i nous a la senyora del castell de Tous. I és que les llegendes, quan arriben a certa distància en el temps, es tornen propietat de tothom.*

*Aquesta llegenda, com la de la Cérvola Blanca, és recordada per tothom del poble amb gairebé idèntiques expressions.

dilluns, 1 de novembre de 2010


EXPOSICIÓ "PAISATGES DE TOUS"
Enric Mir i Malé
Inauguració: dia 6 de novembre de 2010, a les 12:30 h.
Obert divendres i dissabtes de 18 a 20 h. diumenges de 12 a 13 h. fins el 24 de desembre
SALA D’EXPOSICIONS CAMIL RIBA
Carrer Escoles 15. Sant Martí de Tous

CALENDARI DEL MES DE NOVEMBRE

-07-11-2010, des dels Amics es fan com els darrers anys visites guiades al Castell de Tous, de les 11 h. del matí fins a les 13 h. Entrada gratuita.
A partir de les 11 a les portes del Castell es reparteixen tiquets amb l’hora que cada grup entrarà. Entrada gratuïta.
-El mateix dia 7-11- 10, participarem en el mercat popular que es farà al matí als carrers de Tous.

RESUM DEL MES D’OCTUBRE


-22-10-10, La conferència “Tous i la Catalunya central en els s. X i XI” a càrrec del Sr. Joan Salvador Montoriol, es va porta a terme en la sala d’exposicions dels Amics de Tous. Molt interessant.













-24-10-10, Lliurament dels XIII premis Catalunya de Cal·ligrafia celebrats a Sant Martí de Tous. A la fotografia es pot veure al President dels Premis Catalunya de Cal·ligrafia, Sr. Antoni Argelich, el representant de l’Ajuntament i Regidor de Cultura Sr. Pau Mir, el President dels Amics de Tous, Sr. Josep Senserrich i els guanyadors del concurs, Sr. Josep Anton Jiménez premiat amb el 2n premi i el Sr. Enric Mir, guanyador del 1r premi.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

ELS SEGLES X i XI
A TOUS
I A LA CATALUNYA CENTRAL

CONFERÈNCIA
a càrrec de
JOAN SALVADOR MONTORIOL
Profesor de la Universitat de Lleida

Divendres 22 d´octubre de 2010
A 2/4 de 10 del vespre

Sala Camil Riba
Associació Amics de Tous

Organitza: Els Amics de Tous
En el 1050 aniversari del lloc de Tous

divendres, 15 d’octubre de 2010

INQUISICIÓ I BRUIXES

(Escrit extret del llibre "Tous Memòria viva", d'Elisa Vidal Mas)

Dia per altre, en els mitjans de comunicació surt la notícia d’un infant que ha estat maltractat, apallissat, fins i tot mort, pels seus pares. És espaordidor sentir o llegir el relat dels fets. Sembla impossible que un ésser humà pugui abusar d’un infant d’una manera tan brutal i sàdica. I menys comprensible és que els danys els faci un, o tots dos progenitors. És un fet tan quotidià que esborrona pensar la freqüència amb què es produeix.
De vegades ens preguntem com és possible que això passi en els nostres dies. Abans no passaven aquestes coses, ens diem. Almenys no ens ho deien i no ho sabíem. És que no passaven? Era més còmode creure en accidents i coses per l’estil. Tothom es quedava més tranquil. Com que els afectats no tenien res que els pogués inculpa, qualsevol mentida ben justificada, quasi sempre servia per justificar-se.
En un document del 1624 hem trobat un fet que, als ulls del que sabem avui, són sens dubte mals tractes, però en aquell temps tingueren un desenllaç ben singular. El pare d’una nena maltractada ho explicava així al sots-veguer de la ciutat d’Igualada.
“La nit prop-passada entre les dues i tres hores de la matinada poc més o menys, estant reposant al llit acompanyat de la meva dona i una filla de dos mesos, hem sentit que plorava, hem anat a veure que volia. Després m’he llevat i he anat a la plaça de la present vila per llogar quatre garbés, que per segar els blats hauré de menester i quan he tornat a casa, la dita ma muller m’ha dit que ella havia donat de mamar a la dita sa filla i mia: després l’ha posada en el capsal del llit i en fer-li un peto s’ha adonat que dita minyoneta no respirava i en mirar que passava, l’ha alçada i l’ha trobada morta”. Fins aquí l’explicació que feia el pare dels fets succeïts aquella nit.
La versió del sots-veguer explicava així el cas, d’una altra manera en l’acte que ell va aixecar.
“Per haver-me cridat i demanat en casa de Geroni Rossell, sombrerer de la present vila a on he vist i m’han ensenyat una minyoneta d’edat de dos mesos poc més o menys, morta, la qual, segons los senyals que apareixen en sa persona, fou morta en la nit prop-passada amb força i violència, ja que clarament es veu en lo segí i ventre; també es veu clarament que sota les aixelles ha estat apretada i colpejada amb dita opressió. Dita minyona ha estat morta”.
L’explicació del pare per a donar raó dels fets fou aquesta:
“A la minyona segons entenc l’han morta algunes dones veïnes, molt mentideres, vulgarment dites bruixes, en la nit prop-passada, que han entrat a casa d’amagat”.
Quina excusa més còmoda i imaginativa. En el nostre temps, ningú no se l’empassaria. Però la culpa es molt negra i no la vol ningú. Per això en aquella època, tan els pares com al sots-veguer, els resultà menys complicat acceptar com un fet aquesta estranya explicació. En aquells temps en què la Inquisició resolia aquests casos, un desenllaç semblant era una solució possible. I si de passada algú es treia de sobre persones que no els queien bé...*

*Font: Arxiu Històric comarcal d’Igualada.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

XIII PREMIS CATALUNYA DE CAL·LIGRAFIA

XIII PREMIS CATALUNYA DE CAL•LIGRAFIA
SANT MARTÍ DE TOUS 2010

Bases
1. Les persones interessades s’hauran d’inscriure a l’Ajuntament de Sant Martí de Tous al C/ Escoles, 12de Sant Martí de Tous, tel. 938096002 i amb c. Electrònic
st.martitous@diba.cat o be a l’Associació Amics de Sant Martí de Tous. Al tel. 938096280 i amb c. electrònit amicsdetous@hotmail.com
2. L’obra ha de ser original i escrita amb alfabet llatí (lletra carolina), sobre
pergamí, amb unes dimensions màximes de 30X30 cm. i mínimes de 10X10 cm.
Es proporcionarà gratuïtament pergamí als participants que ho desitgin.
3. Només s’acceptarà una obra per cada participant.
4. L’obra anirà signada i acompanyada d’una breu descripció dels instruments i materials emprats.
5. Els premis no podran quedar deserts, i estan dotats amb:
1r. premi 600 euros
2n. premi 300 euros
Las obres premiades quedaran en propietat de l’Ajuntament de St. Martí de Tous.
El jurat no podrà dividir els premis, però podrà fer les mencions honorífiques que cregui necessàries.
Tots els assistents a l’acte de lliurament dels premis podran exercit el seu vot per decidir el guanyador, passant així a formar part del jurat.
6 Text obligatori (total o parcial a conveniència):

In Dei nomine. Ego Borrellus, gracia Dei chomes et marchio, tibi fideli meo Isarno. Certum quidem manisfestum est enim quia placuit michi et placet / ut tibi iam dictofideli meo donacionemtibi fecissem sicuti et facio ipsa rocheta que vocabulum est ad fontanes quod ienitortuus Sallaprimus / primus aprehendidit de istis temporibus qui est ipsa rocheta cum ipso alodes in comitatum minorisa iusta chir alto, et afrontat ipso kastro / quod vocabulum est rocheta, simul cum suas fines vel agacencias; de orientis in termine de Touos ad ipsa albareda et ascendit in ipsa serra qui diui.

7. S’admetrà la presentació de les obres fins el 20 d’octubre de 2010, a les 13:30h. a l’Ajuntament de Sant Martí de Tous. c/ Escoles, 12, de Sant Martí de Tous. Tel 938096002 i c. electrònic st.martitous@diba.cat.
8. El lliurament de premis serà el dia 24 d’octubre de 2010, a partir de les 18 h. a
La sala d’Exposicions Camil Riba, c/Escoles, 15. de l’Associació Amics de Tous.
9. Les obres participants formaran part d’una exposició.
A partir del 10 de gener de 2011, les obres no premiades es podran recollir a l’Ajuntament de Sant Martí de Tous.
Les obres participants podran formar part, també, d’una exposició itinerant.
10. La inscripció als XIII Premis Catalunya de Cal•ligrafia te un cost de 40 euros i és gratuïta per als participants del curs que s’ha dut a terme enguany a Tous.
11. La inscripció i participació als Premis suposa l’acceptació d’aquestes bases.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

CALENDARI DEL MES D’OCTUBRE

-Durant tot el mes de octubre cada dissabte de 5 a 7 es podrà veure la exposició dels treballs de cal•ligrafia, que han fet els alumnes del curs que s’ha fet amb motiu del 13 concurs de “Cal•ligrafia de Catalunya, de Sant Martí de Tous”, que es clourà amb l’entrega de premis el dia 24 d’octubre.
El dia dels premis es portaran a terme a més d’altres actes lligats amb el mateix tema: el professor i promotor del concurs, a fet un gran mural que es pot veure en l’exposició amb caràcters antics, que aquell dia es posarà a la venda en porcions, a un preu mòdic, per poder comprar arbres i plantar-los per fer un bosquet, en un lloc nou dels voltants de les últimes cases que s’han fet.

-22-10-10, Conferencia sobre Tous en la Catalunya central del s. X, a càrrec del professor universitari Joan Salvador Montoriol. (informació més endavant.)

-Aquest mes començarem a anar a l’escola del poble amb els nens de primer i segon a explicar coses del poble.
També anirem un dia a explicar una llegenda als més petits de 3, 4 i 5 anys.

divendres, 1 d’octubre de 2010

RESUM DEL MES DE SETEMBRE

16-09-10, la sortida cultural a Terrassa va ser molt interessant, tots ens ho vàrem passar d'allò més bé. És una llàstima que tenint-ho tan a mà, no hi anem tots a conèixer-ho.

/>



26-09-10, la celebració de les Jornades Europees del Patrimoni van ser un èxit absolut, amb cinc grups diferents es va fer la visita guiada a la Masia Albareda, de la qual tothom en va sortir molt satisfet.

dijous, 16 de setembre de 2010

ELS MARXANTS

(Com cada mes una altre història del llibre "Tous memòria viva" d'Elisa vidal Mas.)


Temps era temps, quan una lliura, any rere any i segle rere segle sempre igual, les coses no canviaven gaire en cap aspecte de la vida quotidiana. La gent tendia a ser autosuficient i necessitava poques coses del món exterior: alguna cana de roba, estris de cosir, algun utensili de cuina ... Les coses duraven molt. El vestit de casament, servia moltes vegades per anar a la tomba. Les robes d ela mare, les heretaven les filles–com consta en molts capítols matrimonials. Tant faldes com camises o saies i gipons i coses per l’estil, tot s’aprofitava.

Que en fa de segles que existeixen els marxants. Eren aquelles persones, que voltant per tots els nostres camins, passaven per pobles i masies, sobretot per les cases on hi havia fadrines per casar.

Amb els seus ruquets i les seves sàrries traginaven les mercaderies d’un lloc a l’altre.

Els venedors de terrissa omplien les sàrries traginaven les mercaderies d’un lloc a l’altre.

Els venedors de terrissa omplien les sàrries d’estris de cuina com plats, olles, gerres i tupins de totes les mides imaginables: des del petit cargolí, fins el tupí més gran, que servia per a coure el llegum a la vora del foc.

Els marxants de merceria portaven sobre el ruc una caixa de fusta d’allò més enginyosa. Anava lligada al ruc amb unes corretges, i es tancava amb un forrellat i una clau. La caixa sola pesava uns 10 Kg. Mesurava més o menys 60 cm d’alçada, 60 cm d’ample i 20 cm de fondària. El seu interior es repartia en 8 compartiments, de 17 cm d’alt i 14 d’ample. Aquets compartiments anaven plens de fils, agulles beta, trensilla, fil d’empalomar, agulles de fer mitja, troques de fill, sobretot per fer mitjons. Les vetes, trensilles, o la roba es mesuraven amb la cana o mitja cana, que feia com diu la dita “vuit pams una cana”.

Aquest comerç tan simple va durar anys i anys. La gent no viatjava si no era per anar a cal notari, o per raons familiars, com casaments, enterraments i festes majors. El fet de viatjar en altres èpoques era una cosa extraordinària per a la gent normal, i comportava tot un enrenou.

Els marxants sabien per experiència les dificultats que comportava aquest estil de vida: sempre fora de casa, parant en fondes i hostals i els perills que moltes vegades es trobaven pels camins. Tant podien venir dels bandolers com dels animals feréstecs–els llops sobretot, que els podien sortir en qualsevol bosc... i de nit. Perill ben real, com ens ho diuen els ex-vots posats en moltes ermites de les nostres contrades.

En el nostre poble, de sempre hi ha hagut marxants. Actualment queden almenys dues cases on el renom ens diu ben clarament que aquest fou el seu origen. A cal Marxant que venien roba i productes de merceria i a cal Cargolins que venien terrissa. Per la documentació que ens ha arribat fins avui, ens consta que a Tous només en els segles XVIII i XIX hi hagué fins a nou marxans.*

* Aquesta explicació sobre els marxants recull el testimoni de la Maria Martí de cal Marxant.

dimarts, 14 de setembre de 2010

JORNADES EUROPEES DEL PATRIMONI A TOUS

26 de setembre de 2010

-A la masia mil·lenària de L’AUBAREDA (o Albareda).

-Visita guiada per la masia Aubareda: des de les 11h, a les 13 h.
-Sortida a peu de la Plaça de Fàtima de Tous, a les 10 h. del matí.
Qui vulgui pot anar-hi amb cotxe.

-Mostra de: dibuix per a infants i joves.
Amb obsequi per a tots i totes.

-Pica-Pica per a tothom.
Si vols pots portar una coca per compartir.
-Organitza: ASSOCIACIÓ AMICS DE TOUS.

-Col·laboren: Ajuntament de Tous,Caixa de Catalunya, La Caixa, Cal Ton, Tous Serveix.

-Agraïments: Família Vidal d’Aubareda.

dissabte, 4 de setembre de 2010

CALENDARI DEL MES DE SETEMBRE

  • 05-09-10, diumenge inauguració de l’exposició de fotografies de Tous, a la Sala d’Exposicions Camil Riba, a les 12h del migdia:

“COM ERA TOUS ALS ANYS 1970-1980”

Es podrà visitar tots els dissabtes de 5 a 7 de la tarda fins el 16 d’octubre.

  • 18-09-10, dissabte farem una visita cultural a Terrassa. Per més informació trobareu el programa complert en un missatge anterior. Si us hi voleu sumar, tothom hi és convidat. Ho podeu fer trucant a l’Ajuntament de Tous per tal d’apuntar-vos-hi.

  • 19-09-10, diumenge de 10 a 14h del matí, es reprendrà el curs de cal·ligrafia.

  • 26-09-10, diumenge celebrarem les JORNADES DEL PATRIMONI EUROPEU. Els Amics de Tous ja portem molts anys sumant-nos-hi.En aquest any que celebrem els 1050 anys del lloc de Tous, farem visites guiades a la masia de l’Albareda, que ja consta en el document de l’any 960 on es fa referència de Tous. Aquesta és, fins aquest moment, l’única masia mil·lenària de l’Anoia. El programa detallat, properament, el penjarem al bloc.


dimarts, 24 d’agost de 2010

EL BATRE

L’agost es un bon mes per recordar les feines de pagès que com el batre es portaven endavant en aquest temps.

Igual que el segar, el batre és tan antic com la necessitat de fer farina del blat. Primer se sega, després es bat, més tard en mol i es fa la farina.

Després d’haver segat, doncs, la pagesia començava a batre. Els dies eren llargs, però calien totes les hores per la feina que el batre comportava. Normalment es feia entre juliol i agost.

A punta de dia es començava a garbejar. Amb el carro passaven pels camps i recollien les garbes de les garberes. Normalment calien dos homes per a aquesta tasca. L’un a terra aixecava les garbes amb la forca de dues pues i l’altre a dalt del carro les col·locava correctament. Així portaven a l’era el màxim de garbes, amb un mínim de viatges.

Tot seguit s’escampaven les garbes per l’era. En aquest punt de la feina, sobretot a les masies, es començaven a veure dones i canalla, que solien cuidar-se de tallar els vencills, desfer garbes i escampar-les amb les forques de manera regular, mentre els homes preparaven animals i estris per a la tasca que llavors seguia.

Si la batuda es feia amb un sol matxo, primer s’enganxava l’animal al corró. Durant unes hores donava voltes per damunt de les garbes, fins a fer saltar el gra de l’espiga, mentre els homes de tan en tan giraven la batuda. Seguidament es canviava el corró pel trill.

El trill més antic que es coneix és el trill pla: per tallar la palla portava unes rengleres de ganivets, una de ganivets serrats alternant amb una de rectes, i així totes. Després arribà el trill més modern, utilitzant fins fa ben poc. Aquest portava rengleres de ganivets que giraven sobre ells mateixos i així tallaven més fàcilment la palla. Al damunt del trill, que era de fusta plana, s’hi posaven pedres o algun altre pes perquè talles més. Quan els deixaven, eren les criatures de la família les que hi pujaven al damunt. Per a elles era molt divertit.

Si es tenien dos matxos, el treball se simplificava, de manera que utilitzant alhora el corró i el trill es podia fer la batuda més grossa o si no amb menys temps.

Al voltant del mig dia, si tot anava bé, es donava per feta la batuda. Els homes tancaven els animals a l’estable, i tots els de la casa, avis, dones, nens, a més dels homes, anaven a l’era. Cadascú tenia el seu lloc: els homes amb els diables treien la palla grossa de damunt del gra; tot seguit es passava el rampill petit, per treure la palla petita, i tots els que podien anaven a tirassar, és a dir, a arreplegar el gra amb el tiràs per fer-ne una pila. Fins i tot els nens tenien tirassos a la seva mida, que el pare els havia fet. Al darrere, les dones escombraven l’era amb escombres de bruc i amuntegaven el gra perquè no en quedés gens a terra. Llavors es deixava la batuda a l’era i s’anava a dinar.

Després de dinar era convenient fer migdiada i així recuperar forces per la tasca que encara quedava per fer. D’aquesta manera aprofitaven l’estona que faltava fins que no començava a bufar la marinada.

La marinada no fallava gairebé mai. Totes les tardes a la mateixa hora arribava el vent, i els homes es posaven a ventar amb les forques de cinc pues, de manera sincronitzada, separant el boll del gra amb cada cop de forca. Quan al cap d’unes poques hores, el gra de la pila semblava quasi net, encara era palejat amb una pala plana i gran. Finalment, a cops de cabàs, el passaven per la garbella. A força de braços, un home pujant dalt d’un piló sacsejava la garbella que per l’altre costat s’aguantava amb una corda a la pua d’una forca. El sedàs deixava passar el gra net, mentre retenia les pedres i brosses més pesades.

Sols quedava per fer ensacar el gra. No costava gaire, perquè suposant una batuda grossa i bona, no es feien més que dotze o catorze sacs de mitjana.

Les coses eren així en un dia normal. Però, quan el vent no volia bufar o plovia a mig fer, es feia “panada”: s’havia de deixar per a l’endemà la pila de gra brut, amb la pèrdua de temps que això suposava.

Un aspecte molt important en el batre era el social. S’aplegaven juntes moltes persones, per fer conjuntament una feina: mentre un torn menava els animals que amb els ulls tapats rodaven sobre l’era, els altres esmorzaven, o feien beguda o bé xerraven.... Aquells matins de trill les eres s’omplien de cants de tota mena: des de sarsueles a les cançons populars, cantades totes amb la mateixa tonada.

Aquets trets ens parles d’un tarannà molt nostre que no hauríem de perdre, almenys en la part positiva.

Tot era ben diferent d’avui dia, perquè les màquines de segar i batre no necessitem vent, ni tot un estiu de sol. Fan més feina elles soles en un dia, que deu pagesos d’abans en una setmana.

Per això ens admira tant la paciència i constància d’aquella gent que, treballant de sol a sol, només aconseguien uns resultats ben migrats.

dijous, 22 de juliol de 2010

Sortida Cultura




Com cada any i ja en fa 4, l’associació organitza una sortida cultural.
Aquest any anem a visitar una part de la història i l’art de Terrassa.
Visitarem al matí LES ESGLÉSIES DE SANT PERE
i el CASTELL CARTOIXA DE VALLPARADÍS
A la tarda farem una visita pel centre de Terrassa i visitarem
la CASA ALEGRE DE SAGRERA


DISSABTE 18 DE SETEMBRE DE 2010
Sortida de Tous a les 9 del matí, de la Plaça de Fàtima
Arribada a Tous, a les 19.30 del vespre
Preu soci/sòcia. 25 Euros
Preu no soci/sòcia: 30 Euros
El preu inclou l’autobús, entrada esglésies Sant Pere i el dinar
Inscripcions Ajuntament de Tous i Amics de Tous
fins 16 de setembre.
També a l’adreça amicsdetous@hotmail.com

Per més informació us podeu adreçar a l’adreça electrònica del Amics de Tous.

divendres, 16 de juliol de 2010

LA SEGA

Les feines del camp, com la sega, el batre o la verema, han evolucionat molt al llarg del darrer segle.

La sega, tal com es practica avui en els nostres camps, no té res a veure a com es feia en temps passats.

Segons els llocs, es començava a finals de maig o primers de juny i a vegades durava fins a finals de juliol.

Si feia sol, els segadors no descansaven ni un sol dia de la temporada: no fos cas que vinguessin pluges i no es pogués recollí la collita en les millors condicions.

La falç i el volant foren les primeres eines bàsiques de la sega. Aquests instruments anaven acompanyats de l’esclopet o guant de protecció, que era fet de fusta, i la pedra d’esmolar, que el segador feia servir tot sovint per a tenir el tall de les eines sempre a punt.

Quan se segava amb la fals, volant o dalla, hi participava tota la família: uns tallaven les tiges, altres les apilaven i alguns lligaven les garbes. Per lligar les garbes d’ordi o civada es feien servir vencills, que s’aprofitaven d’un any per a l’altre.

A principis del nostre segle, arribaren al nostre país les màquines gavelladores. Aquests enginys tallaven les tiges del blat, les deixaven caure agrupades en gavelles cada poc tros, de manera que per fer les garbes ja no es trigava tant. Aquest sistema es feu servir fins a finals dels anys cinquanta, perquè eren pocs els pagesos que disposaven de màquines lligadores.

Aquestes màquines lligadores suposaren una gran millora. Elles soles tallaven i deixaven les garbes fetes i lligades. Els homes només les havien d’agrupar en garberes.

Les màquines eren de tracció animal. La gavelladora la portava un sol matxo. La lligadora en canvi, era molt més pesada i necessitava dos animals com a mínim per a arrossegar-la.

Les garberes es feien apilant garbes posades dretes i posant al damunt una renglera de planes que feien com de teulada. Es col·locaven en els mateixos camps que s’acabaven de segar i allí les deixaven fins al moment de traginar-les a les eres.

Així ho feien a la nostra comarca. No crec que les diferencies fossin gaire significatives en les altres.

El que si que és ben diferent és el sistema actual de segar d’ençà que arribaren a les nostres terres les màquines de segar i batre. Els nostres avis creurien veure visions si aixecaven el cap: qui es podia imaginaren els seus temps que fos possible segar i batre a l’uníson, a més de deixar la palla ben tallada...

Però la vida és així. Nous temps, noves maneres. La vida no para d’evolucionar. I el camp és un dels llocs en què més ha canviat el sistema de fer les feines. Molt més que el nivell de vida de la gent de pagès.*

* Aquest text recull records personals i converses amb el meu pare i amb l’avi Isidre de la Planella.

dijous, 1 de juliol de 2010

ACTIVITATS DE JULIOL

02-07-10 nova exposició:

RESUM DE JUNY

-S’ha anat treballant en el taller d’escriptura.
-No hi ha hagut actes oberts al públic, sinó que no hem parat de treballar en temes interns.
-Una de les coses en les que treballem es: enquadernar els llibres que tenim fotocopiats, dels originals que durant l’any passat varem trobar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Quan acabem us els posarem a la vostra disposició.
-Estem preparant la sortida cultural del setembre, que anirem a visitar les esglésies de Sant Pere de Terrassa.
Apunteu-vos-ho a l’agenda 18-09-10. Anirem avançant informació.

dijous, 17 de juny de 2010

TOUS ÉS LLEGENDA


1r. Festival


TOUS ÉS LLEGENDA, 2010


Com podeu veure en el programa d’actes, aquest festival sens presenta molt llaminer.

Us esperem a tots, escoltareu, veureu i viureu llegendes i històries d’altres temps.


02-07-2010: Començarà amb un SOPAR POPULAR a la Plaça del Ajuntament, amb concurs inclos, “Passa llegenda”. Tothom hi es convidat a participar.


03-07-10: Al matí de 10 a les 13 h. GIMCANA POPULAR, (Plaça de Fàtima), bassada en la llegenda “La Cérvola Blanca

A la tarda RACONS DE LLEGENDA

De les 18 a les 21 h, (diverses localitzacions, consulta mapa). Hi haurà 7 racons on s’explicaran llegendes, de Tous i de Catalunya.

A la nit: APAGADA DE MISTERI

Començarà a les 23 h. (recorregut itinerant)


Es podrà viure llegendes i històries de por i misteri. Un ambient de llum d’espelmes i una bona ambientació ens portarà a tots a una altra època.


Per més informació podeu visitar www.tousesllegenda.cat


dimarts, 15 de juny de 2010

EL PANNA La realitat

Són poques les vegades en que es pot seguir l'origen d’una llegenda, en el cas d'El Panna si que es pot. La llegenda va ser publicada en els documents de maig.

Del llibre Tous memòria viva d'Elisa Vidal.

En la llegenda del panna se'ns dona la possibilitat de tenir les dues versions d'una història: per una banda l'oficial i documentada i per l'altra la versió popular i oral que, passant de generació en generació, ha arribat fins a nosaltres.

Parlant amb els avis del poble es constata que amb la mateixa història sempre hi ha un o altre fet que resulta diferent segons les versions. Ajuntant els fets es pot trobar una narració més completa. Estic segura que amb el temps aniran sortint altres detalls i fets que s'hi podran afegir. És per tant una història viva, canviant i coneguda per tothom.

Així com la llegenda del Panna és tan coneguda i te moltes versions. De les altres llegendes del poble solament ni ha una de versió i encara molts no la coneixen. El motiu podria ser que la llegenda del Panna no té més de 200 anys mentre que les altres són molt més antigues.

El personatge del Panna es deia en realitat Joseph Claramunt Verdier, nascut el 2 de maig de 1792, fill de Jaume Claramunt i de Rosa Verdier. La mare era oriünda de França . Tingueren onze fills, set nois i quatre noies. En Josep era el setè nen i el vuitè del total. Quan el pare, en Jaume, es va casar, feia d’espardenyer, la mateixa feina del seu pare . Amb els anys, però, en Jaume va canviar de feina perquè quan va néixer en Josep ja era negociant, encara que no sabem de què.

És veu popular que el renom de "Panna" li vingué de la seva mare. En ser filla del regne de França – Així es deia en aquell temps – quan

s'havia d’identificar, ella deia "jo no de França, jo de Epanna". "Panna" voldria dir, doncs, "Espanya", en un català mal pronunciat.

L'única cosa de la seva vida que se sap del cert és el que diu el llibre de baptismes de Tous i el d'òbits d'Igualada. El Panna, un cop detingut i jutjat, fou penjat a la forca. Així ho trobem en la partida següent d'òbit:

"48-Claramunt – H.C. – Dia vint y cinc Febrer de mil vuit cents vint y cinc en lo Cementiri rural de la Pral. Iglesia de Sta. Maria de la Vila de Igualada Bisbat de Vich, se dona sepultura al cadaver de Joseph Claramunt, pagès, solter ,fill llegitim y natural de Jaume Claramunt, negociant y Rosa Verdier conjucs tots de Tous. Mori en lo mateix dia de mort violenta. – Nota: lo sobreposat Joseph Claramunt morí en la forca y després se li talla lo cap y la ma dreta, portant esta en front una casa de Roqueta sufreganea de Fillolet y lo cap fou portat davant la casa Poch de la parròquia d'Orpí: lo resto de són cadaver lo acompanya la comunitat de la Iglesia Parroquial al Campo Sto. En la tarda del mateix dia."(Arxiu Par. d'Igualada Llib. d'òbits de1825 a 261.

Comparant la llegenda amb els fets reconeguts, ens adonem de les diverses contradiccions: 1) la creença popular suposa implícitament que el Panna era fill únic; 2) el seu cos no fou esquarterat – com diu la llegenda –, sinó parcialment; 3) en canvi fou enterrat cristianament. Això suposa que va rebre els sagraments, i, per tant, que es devia penedir de la seva mala vida. Per això no té gaire sentit que es portés tan malament amb la seva mare abans de morir; 4) quan la gent del poble parla del Panna, creu molt sovint que el Panna va existir en un temps molt més antic del que realment va ser.

A la nostra comarca quan algun noi no feia bondat li deien: "Faràs la fi del Panna"

dilluns, 7 de juny de 2010

AGENDA DEL CURS DE CAL·LIGRAFIA

A continuació detallarem els dies i horaris del curs de cal·ligrafia. Es modifiquen els dies que s'havien anunciat, per acord de les persones que fan el curs.

El calendari queda de la següent manera:

- Diumenge dia 20 de juny de 10 a 12 del matí.
- Diumenge dia 19 de setembre de 10 a 14 hores de la tarda.
- Diumenge dia 3 d'octubre de 10 a 12 del matí.

Per qualsevols dubte escribiu a: amicsdetous@hotmail.com assumpte curs de cal·ligrfia i us atendrem.

diumenge, 30 de maig de 2010

CALENDARI DEL MES DE JUNY

Dies 06 i 20, diumenges de juny, continuarà el taller d’escriptura antiga en el local dels Amics. El diumenge 27 es farà la cloenda del curs?

-El primer cap de setmana de juliol, no us busqueu feina, que el teniu ocupat. A Tous.

S’estrenarà un FESTIVAL DE LLEGENDES repartit en tres dies.

Quan hi hagi el programa sencer us el passarem de seguida.

RESUM DEL MES DE MAIG



09-05-10, es va inaugurà l’exposició “Imatgeria popular” amb molt bona acollida.








14-05-10, el Dr. Valentí Gual Vilà ens va donar una conferència que va ser molt interessat, ja que ens va mostrar una part de la nostra història que no es gaire coneguda.


10-05-10, el Josep Anton ha creat un bloc amb la temàtica de La pedra seca de Tous. Per si hi voleu entrar l’adreça es: pedrasecatous.bogspot.com





26-05-10, vàrem anar a l’escola, i amb, els nens de 1e, i 2º, vàrem visitar l’obrador de Cal Codina. Poder veure com es fan les botifarres i com es treballa la carn, els va agradar molt a més d’escoltar de boca del Josep, l’historia de casa seva que aquest any compleix 100 anys.


-Aquesta última setmana de maig, dos grupets de nens dels grans de l’escola, han demanat si els podíem ajudar, ens els seus treballs de recerca sobre el poble. Lo qual hem fet amb molt de gust.

diumenge, 16 de maig de 2010

EL PANNA (La llegenda)

Del llibre "Tous memòria Viva" avui reproduim la llegenda del Panna, bandoler del nostre pobble.

EL PANNA


La història del Panna és per al poble de Tous un record d’aquells que més ens estimaríem no tenir.
No se sap ben bé quan va viure. Solament se sap que va existir com un mal son. Era un noi mal criat i brètol que feia anar tota la contrada de corcoll. Així ho explica la llegenda que al llarg dels anys ha anat passant de boca en boca.
El seu camí va començar un dia que entrar en una vinya a menjar fruita d’un presseguer. En féu malbé tanta com va poder, sense adonar-se que l’amo era per allí. Quan aquest el renyà, encara li plantà cara, guanyant-se així, en bona llei, una allisada de record. Com que encara era un marrec i no tenia prou força per a tornar-s’hi, amenaçà l’amo dient que dia vindria en què passarien comptes.
Passen els anys, i un dia que l’amo estava feinejant en la mateixa vinya, se li presenta un jove ferreny que li pregunta:
A – Us recordeu de mi?
El pagès va dir que no. El jove va contestar:
A – Sóc aquell que una vegada vàreu atonyinar aquí mateix i un vaig dir que dia vindria que faríem les paus.
Sense donar-li temps per comprendre el que volia dir, el va apunyalar tres o quatre vegades deixant-lo mort en el mateix lloc.

Aquest crim – que fou el primer comès pel Panna – ,el portà a fugir de la justícia, amagant-se en boscos i coves per no ser trobat. Diu la tradició que on més temps passava era a les coves de la fou de Tous i a les de la Tossa de Montbui.
Posat en aquest mal camí, ja no va parar. Era un bandoler vulgar i sanguinari que no dubtava a matar per odi i venjança, o simplement per robar.
Tot sovint tornava a casa seva, procurant de no ser vist. Però si algú se n’adonava i avisava el sometent, ell s’escapava pels llocs més impensats: s’amagava en un nínxol del cementiri, que es trobava sobre casa seva, o saltava pels teulats del seu carrer passant com si res de cantó a cantó, i deixant corpresos els qui el perseguien.
Una vegada que es veia acorralat, es ficà en una casa per buscar un forat, i entrà en una cambra on hi havia dues noies dormint de costat. Es posà dins el llit i les amenaçar de mort si els pares el delataven als seus perseguidors.
Va fer molts mors per la rodalia. Diu la tradició que arribaren a ser trenta-nou els qui moriren a les seves mans. Com que cada vegada era més assetjat i perseguit, es trobava tan aïllat que treballs tenia fins per trobar menjar.
S’ajuntà amb altres elements que com anaven d’un lloc a l’altre fugint de la justícia. Dos d’ells eren en Marimon i en Casullera.
La mort que aquí es recorda més – amb nom i lloc coneguts – és la de l’àvia de cal Menjapalla en el terme de Roqueta. Ens ho explica una iaia que recorda aquest fet de sentir-lo explicar a casa seva:
“La família era tota al camp treballant. Llavors el Panna entrà a robar creient que la casa era buida. Però a la cuina davant d’aquell desconegut, i ell veient-se sorprès s’enfurismà de tal manera que agafà la dona i la penjà als clemàstecs del foc”.
Per la seva manera de ser, la gent del poble no li volia gens de bé. Per això, quan un dia l’àvia de cal Frarés veié un punt de llum en un nínxol del cementiri, en donà part a les autoritats. Aquest cop si que el van agafar. Una vegada ja s’havia escapat de la presó d’Igualada. Ara hi posaren totes les mesures perquè no se’n tornés a escapar.
Quan abans de l’execució li concediren una última voluntat, ell demanà besar la seva mare. En fer-ho, davant l’esglai de tothom, la va mossegar tant fort que se li endugué un tros de galta i li digué:
–És teva la culpa que jo em trobi ara així. Si de petit m’haguessis corregit més, no em veuria on em veig.
Avui encara, a la cuina de la masia de cal Menjapalla, hi ha el clau on es diu que penjaren una mà del Panna.*


*Aquest relat és un resum de les diverses versions que hem sentit explicar als avis de Tous.

dissabte, 1 de maig de 2010

CALENDARI DEL MES DE MAIG

Els diumenges 09-16-30, de maig, continuarà el taller d’escriptura en el local dels Amics.

09-05-10, inaugurarem la propera exposició d’imatgeria popular, aquesta vegada amb les aportacions que han fet els nostres col•laboradors.

“LA IMATGERIA POPULAR DELS NOSTRES PARES”

14-05-10, Conferència a càrrec del Dr. Valentí Gual Vilà, professor de la Universitat de Barcelona, sobre “Bruixes i Bandolers a la Catalunya Moderna” al Casal de Tous a les 9 del vespre. És un bon amic de Tous al que sempre v e de gust tornar a escoltar.

RESUM DEL MES D’ABRIL


21-04-10, varem anar a l’escola a explicar la llegenda de les quatre barres als nens de 1e, i 2º, després de llegir-la la varen escenificar. Tancant la tarda amb un berenar de pa amb oli i sucre.


23-04-10, per Sant Jordi en una parada ala Plaça de Fàtima, varem vendre roses.



25-04-10, varem participar en la fira d’artesans que es va fer a Tous, amb una parada on hi teníem llibres i sabons de totes classes.
Fet i fet van ser uns dies ben plens.

divendres, 16 d’abril de 2010

COSES DE FAMÍLIA

(Amb la proximitat de Sant Jordi, una història de com anava això d'aparallarse en altres dies, sembla prou adient)


La casa era antiga, gran i amb regust d’autèntica masia catalana. D’aquelles de sempre.
Feia més de Quatre segles que l’habitava la mateixa família. Havien superat problemes, guerres, crisis familiars, èpoques més o menys bones, secades, fins i tot necessitats. A mitjans del segle XIX, a la casa no hi havia nens, sols els avis i els hereus. S’acabava la família en aquell punt.
I era llàstima perquè els havia costat molt de sortir dels deutes i hipoteques que els havien gravat les terres en els últims temps. El fet de superar les dificultats que havien tingut, portà a la llar una certa tranquil•litat, que els va permetre de pensar en el futur de la casa. S’adonaren que–quant tot començava a anar bé, el que se’n podia dir viure folgats–, aleshores justament es trobaven sols.
L’hereu no tenia precisament una salut de ferro. Era delicat i malaltís i ben poca ajuda representava per als treballs de la hisenda. La jove era treballadora, molt llesta, tot i que no sabia de lletra. Ella quan anava a mercat, treia el millor preu de tot. Duia apamats o mesurats tant animals com productes del camp, de manera que sabia per endavant el que n’havia de demanar. Bé se li podia aplicar la dita: “quan tu hi vas, ella ja en torna”.
Així, amb els estalvis i la seva bona administració, aquella bona dona afegí a casa seva la propietat de diverses cases a vila, i fins i tot entre altres coses algunes accions del carrilet que arribava aquells dies a Igualada.
Aquesta mestressa, doncs, tenia una neboda, que des de joveneta i per diverses raons, vivia al mas i els ajudava en les feines de la casa. També hi vivia un noi nebot d’ell, que ajudava en les feines pesades del camp.
Amb el pas del temps va succeir una cosa ben normal en el jovent: es van enamorar. Però no entre si. Ella d’un noi fill d’un mas veí. Ell d’una noia del poble. I la cosa semblava ben seriosa.
Però el destí tenia uns altres plans. Després de molt rumiar, els hereus decidiren que en no tenir ells descendència, bé podrien afillar-se els seus nebots. Com? Arreglar-los un casament entre ells, de manera que tot quedés a casa. Ni els cognoms haurien de canviar.
Per aquells anys, la família tenia molta influència en els seus membres joves. Es portava a terme el que decidien els grans. Així als nois no els quedà més remei que trencar les relacions amb els seus respectius promesos i acceptar casar-se entre si.
El casament se celebrà en la intimitat de la família, de matinada, com s’acostumava a fer. Exactament a les 4 del matí, en una capella propera a la casa.
En acabar la cerimònia, els joves aprofitaven el dia que tot just despuntava per anar a collir erb – llegum per al bestia –, mentre els pares marxaven de viatge, cosa que sempre havien desitjat.
Això ens fa adonar del gran canvi de mentalitat que s’ha produït en pocs anys. El que aleshores era normal, ara ens sembla incomprensible i inacceptable. Però en honor a la veritat, el cas és que el sistema funcionava i quasi sempre bé.*

*Segons el testimoni del Josep M. de cal Claramunt.

dimecres, 31 de març de 2010

CALENDARI DEL MES DE ABRIL

11 i 18 del 04-10, continuarà el taller d’escriptura en el local dels Amics.

21-04-10, anirem a l’escola amb les nostres històries i llegendes de la nostre terra.

23-04-10, dia de Sant Jordi com cada any, posarem una parada de roses a la plaça de Fàtima.

RESUM DEL MES DE MARÇ


07-03-10, es va inaugurà la exposició d’AQUAREL•LES, de Joan Raymundi. Ni han de Tous i del pobles del nostre entorn. Val la pena de visitar-la.
Obert en els horaris del mes de febrer.





07 i 21del 03-10, es va continuar el taller d’escriptura antiga, amb una molt bona afluència d’alumnes. El primer dia y va assistir un cal•lígraf japonés, que va fer una demostració del seu art.

diumenge, 14 de març de 2010

HISTÒRIA DEL MES

Donat que ja estem a les portes de Pasqua, i l'aplec del dilluns ens portarà a la majoria de gent de Tous i voltans a l'ermita de Sentfores, es un bon moment per recordar la llegenda del dit lloc.

LA LLEGENDA DE SENTFORES

Com moltes ermites de la nostre terra, la de Sentfores té la seva història particular. És la imatge que presideix l’ermita, una de les moltes Marededeus trobades, que, en cert moment, sorgiren en el nostre país.
Diu la tradició popular que aquesta imatge és abans “del temps dels moros” i que, per tal de preservar-la dels pillatges de les inversions sarraïnes, ànimes piadoses l’amagaren en lloc segur. Tant fou així que passaren segles abans no la retrobaren.
En aquell temps, el Pastor de Can Bossanya (després Cal Riba de la masia) pasturava el seu ramat lluny del mas, en un lloc boscós i encrestat, ple de roques i penya-segats.
Tot d’una, passada una cresta que hi ha, veu una cosa estranya enmig d’unes roques, com si d’allí en sortís una llum. No sap què fer. Mig esporuguit, s’hi atansa a poc a poc i quina sorpresa que té! Hi troba una imatge de la Mare de Déu amb el nen Jesús. L’home queda meravellat i més feliç que unes pasqües fica la imatge al sarró per endur-se-la cap a casa.
Un cop a casa va de seguida a trobar la mestressa per explicar-li el fet i ensenyar-li la troballa. Però quan obre el sarró...res! Ni hi havia res. I això que ell estava segur que hi havia posat la imatge. Tots els de la casa li prengueren el pèl, dient-li que veia visions de tan estar sol amb el ramat.
Ell no fa ni respon res, però decideix que l’endemà tronarà al mateix indret. Quan hi arriba, la torna a trobar ben amagada al mateix lloc. La agafa per emportar-se-la cap a casa tot seguit, perquè té por de perdre-la. Però quan arriba a la masia el resultat es el mateix de dia abans. La imatge havia desaparegut de dins el sarró. Aquest cop, els altres ja se l’escoltaven més intrigats i interessats; fins al punt que tots junts decideixen d’anar-hi l’endemà al matí per veure amb els seus propis ulls què passava de debò. Arribats al lloc, hi trobaren la imatge on el pastor els havia dit. La posaren amb gran veneració al sarró del pastor, i la lligaren ben lligada perquè no es mogués. Però quan arribaren a casa, la imatge havia desaparegut novament.
Aquella bona gent, davant d’aquells fets, comprengueren que Ella es volia quedar en aquell paratge, i li construïren una ermita, que encara perdura avui.

Aquesta és la llegenda de com es va trobar la Mare de Déu de Sentfores, tal com ha anat passant oralment de generació en generació. Recordo que quan érem nens, cada vegada que anàvem a Sentfores pels molts aplecs que s’hi feien (alguns encara s’hi fan) sempre volíem anar a veure les dues roques on es diu que es va trobar.
Segons les notícies recollides per mossèn S.Segura, sabem que una primera ermita ja existia l’any 1329.
L’ermita ha tingut moltes renovacions al llarg dels segles, l’última més important que sabem fou en l’any 1777, quan van afegir un creuer i un gran cambril.
Des de sempre n’ha tingut cura una família d’ermitans, que tenen l’habitatge al costat de l’ermita. Consta fins i tot documentalment que entre els segles XVII i XVIII tres ermitans demanaren expressament de ser enterrats al peu de l’ermita.*


*A partir de la tradició oral, coneguda i explicada per tot el poble.